BDLC V - Institut d'Estudis Catalans

una magnífica fonda, tancada. Som a 2.322 metres. Se conex qu’avuy ha
feta neu. N’hi ha una estesa demunt d’eynes dexades a defora. Entre
parèntesis, quatre o cinch homos fan feyna a un camí de ferro, ben
empinat. No han trobat el diumenge aqueys. Es la primera vegada que’l
vetx rompre a l’estranger. Es ver que no som a Alemanya. Fa un ayre
gelat; el sol pega a la neu, que fa mal a la vista, de blanca qu’es. Ensà y
enllà a les cuculles en surt un fumet que s’estufa y vola. Es la evaporació
que hi produex el sol. Mos aficam tots de bell nou dins els wagons; y
partim per amunt, per dins un altra forat dins la penya viva, y de d’allà.
Jo esperava sortir a l’altre cap dins uns quants minuts. No es estat axí. Al
cap d’una estona hem vista claror; es estada una galeria perpendicular a
n-el túnel, que guayta demunt l’abisme de neu; es l’estació Rotstock, a
2.530 metres. Seguim per amunt per amunt per dins el túnel, y trobam
un’altra galeria lateral, que mira dalt l’abisme de neu, y a n-el cap hi ha,
cavada dins la penya, una fonda am totes les comoditats que son del cas
y qu’ara es tancada. Axò es l’estació Eigerwand. Som ja a 2.868 metres.
Passam aquexa clarura, y seguim per amunt y per amunt per dins el
túnel. A la fi veym un’altra clarura, y tach mos aturam. Hem fets dotze
kilometres per dins el penyalar vestit de neu! ¿Un túnel de dotze
kilometres dins un penyalar tapat de gel! ¡Es ferest! S’es acabat el túnel.
Prenim la galeria lateral, que surt dalt l’abisme. Hi guaytam: es Eismeer
(mar de gel). Prou que hu és, un mar de gel, un fondal esglayador, uns
costers que s’empujen fins a n-els núvols, tot blanchs, tot neu, que fa
grans crivells. ¡Qui sap la gruxa que n’hi ha de gel a molts de llochs! Fa
ventet y cau un polsim ben fi, sech, de les altures. Som a 3.161 metres.
Fa un fret espantós. Vetx un enfony a un costat, cavat dins la penya y
unes lletres dalt el portal que diuen: Restaurant. Hi entr. Allà dins no n’hi
fa gens de fret; es una sala gran, forrada tota de fusta, am calorífers que
no les veys, però en sentiu la calentor suau, am grans finestres, am
vidrieres precioses demunt l’abisme. Demàn què costa el dinar y em
diuen que 4,50 francs. Din magníficament y surt d’allà per veure una mica
la cosa. Hi ha l’indispensable mostrador de tarjetes postals y un’estafeta
-364-
BDLC V (1908)
© Maria-Pilar Perea per l’edició, 2011.