Informe I - Síndic de Greuges

Encara esperem rebre la corresponent contestació de la Conselleria.
En termes semblants hem resolt la queixa número 031522, relativa a la denegació
indeguda de l’autorització prèvia per a construir un habitatge en sòl no urbanitzable, que
es va efectuar mitjançant una resolució de la Conselleria de Territori i Habitatge.
Els autors de la queixa havien presentat dos recursos administratius que no van rebre
resposta. Declarada l’obligació de resoldre els recursos d’alçada com més prompte
millor, resultaria obligat estimar els recursos per les consideracions següents:
En efecte, partint de la base que l’article 8.1 de la Llei valenciana 4/1992, de 5 de juny,
de sòl no urbanitzable, establix que “l’autorització prèvia es considera produïda per
silenci positiu pel mer transcurs de dos mesos des que es va presentar la sol·licitud,
sense necessitat de denúncia de mora” –termini confirmat en l’annex de la Llei 9/2001,
de 27 de desembre, de mesures fiscals, de gestió administrativa i financera i
d’organització. En este cas, les sol·licituds es van presentar amb data 7 de febrer de
2003 i l’autorització prèvia es va produir el 7 d’abril, de manera que la posterior
resolució denegatòria de 17 de març de 2003, com que no té efecte fins que no es
notifica als interessats (articles 57.2 i 58 de la Llei 30/92), i això succeïx els dies 16 i 24
d’abril –fet que l’Administració no nega–, vulnera el que prescriu l’article 43.4.a) de la
Llei 30/1992, ja que, en haver-se produït l’estimació de les sol·licituds per silenci, la
resolució expressa posterior només es podria dictar si confirmava l’autorització, cosa
que no succeïx en este cas, en el qual, sense seguir el procediment legal que establixen
els articles 102 i següents de la Llei 30/1992, la resolució denegatòria incorreria en
nul·litat de ple dret per revocar del tot un acte declaratiu de drets –l’autorització
produïda per silenci positiu (art. 62.1.e).
Resulta evident que esta situació no s’hauria produït si la Conselleria no haguera
demorat tant la notificació de la Resolució denegatòria de 17 de març de 2003, ja que es
tarda vint-i-dos dies, ni més ni menys, per a registrar-la d’eixida –el 8 d’abril, un dia
després d’haver-se produït l’autorització prèvia per silenci, –vuit dies més per a la
primera notificació –el 16 d’abril— i setze dies més per a la segona –el 24 d’abril–,
sense que concorreguera cap culpa imputable als interessats, de manera que, des que es
dicta la Resolució, fins que es notifica, l’Administració empra una quantitat excessiva
de temps, un totals de 30 i 38 dies.
L’única possibilitat legal per a deixar sense efecte l’autorització prèvia produïda per
silenci el 7 d’abril de 2003 seria tramitar el procediment per a revocar d’ofici un acte
declaratiu de drets –segons es considere este nul o anul·lable–, que regula l’article 102 i
103 de la Llei 30/1992, respectivament, cosa que no s’ha esdevingut en el nostre cas.
I si bé és cert que en cap cas no es poden adquirir per silenci administratiu facultats
contra les prescripcions de l’ordenament jurídic o del planejament, no és menys cert que
ni la Resolució denegatòria de 17 de març de 2003, ni l’informe posterior que se’ns ha
tramés contenen cap motivació o explicació sobre els motius pels quals es considera que
les finques objecte de l’autorització prèvia no reunixen els requisits que establix l’article
10 i la disposició transitòria tercera de la Llei 4/1992 –com s’indica en aquella–, ni
202