Informe I - Síndic de Greuges

temps que ha transcorregut, en el moment de formular queixa davant el Síndic de
Greuges no havia estat contestada, per la qual cosa el present expedient plantejava
bàsicament dos qüestions de distint ordre.
En primer lloc, la possible vulneració dels drets reconeguts en matèria lingüística als
ciutadans en les seues relacions amb l'Administració pública valenciana per la Llei d’ús
i ensenyament del valencià, i d'altra banda, la possible vulneració de l'obligació de
resoldre que, segons l'art. 43 de la Llei 30/1992, de 26 de desembre, de règim jurídic i
procediment administratiu comú i la seua posterior modificació, en la Llei de 4/1999, de
13 de gener, pesa sobre totes les administracions públiques.
La Conselleria de Benestar Social va resoldre la qüestió suscitada per l'interessat, però
esta institució va formular a l'Administració afectada un recordatori de deures legals en
matèria d'ús del valencià en l'àmbit públic, tenint en compte que l'art. 2 de la Llei
4/1983, de 23 de novembre, reconeix “el dret de tots els ciutadans a conéixer i usar el
valencià, tant oralment com per escrit, tant en les seues relacions privades com en les
seues relacions amb les instàncies públiques, i insistix en esta línia de principi”, i de
manera específica, l'art. 10 del mateix cos legal, en establir que “en el territori de la
Comunitat Valenciana, tots els ciutadans tenen el dret d'apropar-se i relacionar-se amb
la Generalitat, amb els ens locals i altres de caràcter públic, en valencià”, mentre que,
l'art. 11 indica que “1. En les actuacions administratives iniciades a instància de part, i
en aquelles en què hi ha interessats que així ho demanen, l'Administració actuant haurà
de comunicar-los tot el que els afecte en la llengua oficial que sol·liciten, qualsevol que
siga la llengua oficial en què es va iniciar. 2. De la mateixa manera, qualsevol que siga
la llengua oficial usada, en els expedients iniciats d'ofici, les comunicacions i altres
actuacions es faran en la llengua iniciada pels interessats”.
Respecte a l'altra qüestió continguda en la queixa que ens ocupa, això és, el possible
incompliment de l'obligació de resoldre expressament les peticions dels ciutadans, de
manera que l'actuació descrita pot ser poc respectuosa amb els drets del promotor de la
queixa, també ens pronunciem, ja que el dret a obtenir una resolució sobre el que hom
sol·licita a l'Administració pública imposa a esta un termini màxim per a resoldre a fi
d'evitar esperes interminables al ciutadà sota pena d'aplicar regles de silenci positiu o
negatiu.
El silenci administratiu no és un mecanisme creat per a emparar la inactivitat de
l'Administració i donar cobertura legal (en permetre l'accés als recursos o al que s’ha
sol·licitat en el cas que el silenci s'entenga positiu) a allò que no és una altra cosa que un
defecte de funcionament o, expressat en uns altres termes, els efectes que es conferixen
al silenci administratiu són un sistema de defensa que s'oferix al ciutadà davant la
inactivitat administrativa, però mai una regla que permeta a l'Administració incomplir o
entendre denegat el deure de resoldre que té atribuït legalment en l'art. 42.2 de la Llei
30/92, de 26 de desembre, de règim jurídic i procediment administratiu comú i la seua
posterior modificació continguda en la Llei 4/1999, de 13 de gener; el silenci
administratiu positiu o negatiu ha de ser la garantia, en definitiva, que impedisca que els
drets dels particulars es buiden de contingut quan la seua Administració no atén
eficaçment i amb la celeritat adequada les funcions per a les quals s'ha organitzat.
414