Informe I - Síndic de Greuges

6. RÈGIM SANCIONADOR
En la queixa núm. 041418 es va estudiar el dret que assistix els ciutadans i els
funcionaris per a exercir la llibertat d’expressió.
El motiu de la queixa va ser la incoació, a un funcionari de l’Ajuntament de la Vall
d’Uixó, d’un expedient disciplinari que va culminar amb la declaració de la comissió de
vuit faltes greus, per una desconsideració greu als seus superiors i la imposició
consegüent de vuit sancions de suspensió de treball i sou. L’interessat va ser delegat
sindical i, com a tal, va fer una sèrie de declaracions en diversos mitjans de comunicació
escrits, amb difusió a la província de Castelló. Estes declaracions expressaven la seua
crítica a la política de personal de l’Ajuntament de la Vall d’Uixó i, concretament, a la
seua regidora delegada de l’Àrea de Personal i Interior.
L’interessat entenia que la incoació de l’expedient era una represàlia a la seua actuació
com a delegat sindical.
La Llei 6/1999, de 19 d’abril, de policies locals i coordinació de policies locals en la
Comunitat Valenciana remet, en matèria de règim disciplinari, al que disposa la Llei
Orgànica de cossos i forces de seguretat de l’Estat (art. 52).
La Constitució reconeix, en l’art. 28.1, el dret a la llibertat sindical, que ha estat
desenvolupat a través de la Llei Orgànica 11/1985, de 2 d’agost, de llibertat sindical. El
Tribunal Constitucional n’ha fixat el contingut, tant en l’àmbit col·lectiu com en
l’individual; en forma part la denominada activitat sindical a través de, entre altres
mitjans, l’exercici dels drets a la llibertat d’expressió i a la llibertat d’informació
(Sentència 185/2003, fonament jurídic sisé). Ara bé, l’exercici d’estos drets, com tots,
no és il·limitat; per això, i referint-s’hi en l’àmbit de les relacions sindicals, el mateix
Tribunal Constitucional, en Sentència 51/1997, ha assenyalat que “[...] cal recordar la
consolidada doctrina d’este Tribunal sobre el contingut diferent que cadascuna d’estes
llibertats protegix i reconeix. La llibertat d’expressió consistiria en el dret a formular
judicis i opinions, sense pretensió d’establir fets o afirmar dades objectives, raó per la
qual el camp d’acció solament estaria determinat per l’absència d’expressions
indubtablement injurioses sense relació amb les idees o opinions que s’exposen, i que
resulten innecessàries per a l’exposició d’estes. Per contra, quan el que s’intenta és
subministrar informació sobre fets que es pretenen certs, estaríem davant la llibertat
d’informació; llavors, la protecció constitucional s’estén únicament a la informació
veraç. Certament, resultarà de vegades difícil o impossible separar en una mateixa
exposició els elements que pretenen informar d’aquells dirigits a valorar, i en tal cas
caldrà atendre a l’element predominant” (sentències 6/1988, 20/1990, 105/1990, entre
moltes altres)”.
I també que: “6 Partint del fet que el recurrent va ser sancionat en l’exercici de la seua
activitat sindical, ens correspon, per tant, comprovar si la seua actuació va ser legítima,
o si, per contra, va excedir els límits constitucionalment admissibles, tal com van
mantenir les resolucions judicials recorregudes. Doncs bé, com que ens vam trobar tant
davant la comunicació d’uns fets notificables ―contingut de l’informe mèdic sobre
absentisme― com davant la difusió ―encara que en menor mesura― de judicis de
374