Informe I - Síndic de Greuges

ealització d'una activitat de caràcter material, tècnic o de serveis a un altre òrgan de la
mateixa administració o a una altra administració, tot això per raons d'eficàcia o quan no
es posseïsquen els mitjans tècnics idonis per a exercitar-la.
En els termes de la Llei 30/1992, la competència és irrenunciable, per la qual cosa “la
comanda de gestió no implica l'alteració de la titularitat de la competència, encara que sí
dels elements determinants del seu exercici que, en cada cas, es preveuen”.
En estes hipòtesis de comanda, es deduïa que no existia cessió de la titularitat de la
competència, sinó que la comanda es limitava a activitats de caràcter material, tècnic o
de serveis, com eren la realització o pràctica material de les notificacions. En el cas
objecte d'anàlisi, l'òrgan competent de l'Ajuntament d'Elx acorda la iniciació del
procediment sancionador i, si escau, la imposició de la corresponent sanció. L'única
cosa que s'encomanava, doncs, a l'organisme SUMA-Gestió Tributària era la posterior
notificació d'estos actes administratius dictats per l'Ajuntament, qui en cap moment
transferia, delegava o cedia la competència sancionadora a SUMA-Gestió Tributària.
En conseqüència, vam informar el ciutadà que l'Ajuntament d'Elx va fer operatiu el seu
dret a formalitzar amb la Diputació Provincial d'Alacant un conveni en què
s'encomanava a l'Administració Provincial, concretament a l'organisme SUMA-Gestió
Tributària, entre altres activitats, la de notificar les denúncies formulades pels agents de
la policia municipal d'Elx.
La segona de les qüestions que plantejava esta queixa era la falta de firma en la
notificació de, d'una banda, dels actes de denúncia-iniciació d'expedients, d’una altra
banda, de la resolució dels expedients sancionadors.
En matèria de trànsit i seguretat vial, en relació a la interpretació de l'art. 13.2 del Reial
decret 320/1994, Reglament en matèria de seguretat vial, cal destacar d'acord amb el
Reial decret 1398/1983, que la notificació, en el cas que ens ocupa, de la proposta de
resolució o de la denúncia-iniciació d'expedient va existir.
Realitzada la notificació i detectada, si escau, la falta de firma, vam entendre que
l'interessat podia optar entre formular al·legacions o no fer-ho, però en cap dels casos va
existir indefensió. En este sentit, el possible defecte de forma va quedar esmenat, de
manera que es produïa la continuïtat del procediment, tot això en virtut del Principi d’in
dubio pro actione que presidix l'actuació administrativa.
Respecte a la resolució administrativa, la primera consideració que vam realitzar a
l'interessat va ser que no estàvem en presència d'una resolució administrativa qualsevol,
sinó d'una resolució de caràcter sancionador, en la qual per aplicació del RD 1398/1993
s'exigix la motivació.
En conseqüència, una resolució sancionadora no motivada seria nul·la i produiria
indefensió; en este sentit, recordàvem que en dret administratiu sancionador regixen,
amb limitacions, els principis del dret penal. En este sentit, la Sala del Tribunal
Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, Sentència núm. 1342/2002, entén que
en la Resolució d'expedients “el que fa és aprovar una proposta de resolució que fa el
274