Informe I - Síndic de Greuges

infantil és voluntària per als seus beneficiaris, però de prestació obligatòria per als
poders públics, amb les mateixes exigències de qualitat que la resta de nivells educatius.
En este sentit, si el dret a l'educació ―d'acord amb la seua ubicació en el nostre text
constitucional― ha de considerar-se un dret fonamental de la persona i, d'acord amb
això, s'entén que els poders públics estan cridats a garantir l'efectivitat de tal dret (art.
27.5 CE “Els poders públics han de garantir el dret de tots a l'educació, mitjançant una
programació general de l'ensenyament...”), l'existència en totes les etapes evolutives de
la vida de necessitats educatives i, especialment, d'altes potencialitats formatives que
presenten els menors de sis anys, comporta l'obligació de l'administració pública de, en
honor al compliment de l'activitat de prestació de servei que li ve atribuïda, potenciar i
atendre satisfactòriament estes necessitats dels menors.
Com a conseqüència de tot això, no pot compartir-se la visió de l'educació infantil i dels
serveis complementaris que hi van units, com a serveis merament assistencials i, per
això, de prestació voluntària per a les administracions públiques, de manera que estes
complisquen els seus deures assignant recursos i satisfent necessitats tan sols en la
mesura que ho permeten “els excedents de recursos” que es deriven de la prestació
educativa qualificada d'obligatòria. Per contra, l'adequada satisfacció de les obligacions
que en matèria educativa es deriven del nostre text constitucional, i que es concreten en
haver de permetre el lliure desenvolupament de la personalitat del receptor de les
prestacions educatives, exigix dels poders públics una potenciació i una millora dels
recursos destinats a l'activitat educativa, d'acord amb la importància que esta presenta
per a la consecució d'aquell objectiu constitucional.
Passant del marc d'estes primeres i transcendentals reflexions sobre l'abast que ha de
concedir-se al terme “voluntari” en el nivell educatiu de l'educació infantil, el marc
normatiu en matèria de servei complementari de transport escolar apareix integrat per la
Resolució, de 17 de juny de 2003, de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport i, en
allò no regulat per ella, amb caràcter supletori, pel Reial Decret 443/2001, de 27 d'abril,
sobre condicions de seguretat en el transport escolar i de menors.
La Resolució, de 17 de juny de 2003, reprén de manera clara i expressa, seguint la
filosofia que anteriorment hem esmentat, la prestació del servei complementari de
transport escolar a l'obligatorietat del cicle educatiu al qual este vaja destinat, de manera
que tan sols en són considerats beneficiaris aquells alumnes que cursen “educació
primària, educació especial i educació secundària obligatòria, escolaritzats en un centre
públic de titularitat de la comunitat valenciana, el domicili habitual de la qual, segons
conste en el certificat de residència, es trobe a una distància de 3 quilòmetres o més del
centre escolar que li corresponga”.
D'acord amb esta disposició, per tant, i en el sentit anteriorment apuntat, els alumnes
d'educació infantil no són beneficiaris del servei complementari de transport escolar;
estos, per contra, tan sols podran fer ús d'este servei en la mesura en la qual això “estiga
convenientment autoritzat per resolució de la Direcció Territorial de Cultura i Educació,
i sempre que hi hagen existit places vacants contractades a l'autobús d'acord amb el
contracte subscrit per a la prestació del servei i que no comporte un canvi en les parades
299