Informe I - Síndic de Greuges

fonament és el principi de provocació de costos. I este és el principi motriu que informa
tota la seua regulació jurídica.
Si partim de les consideracions desenvolupades fins ara sobre la naturalesa i el sentit de
les taxes en tant que categoria tributària, caldrà ajustar-se en condicions d'entendre
millor l'estreta vinculació que hi ha entre l’ “efectiva prestació del servei públic que
fonamenta la creació de la taxa” i la seua meritació. Si la finalitat de les taxes i la seua
raó última d'existència rau en l'obligació de contribuir al sosteniment de les càrregues
públiques d’acord amb els costos provocats, esta obligació només pot tenir existència
quan s'hagen provocat efectivament costos com a conseqüència de la prestació de
qualsevol servei públic. Expressat en altres termes, hauríem d'afirmar que la taxa no és
una finalitat en si mateixa i que, per tant, el cobrament de la taxa només està justificat
quan el servei s'ha prestat de forma efectiva o s'ha exercit l'activitat amb què se satisfà
l'interés que justifica la intervenció administrativa.
Este raonament és el que explica que qualsevol normativa que aborde la regulació de les
taxes vincule de forma directa la meritació de la taxa a la “prestació del servei o la
realització de l'activitat, sense perjudici de la possibilitat d'exigir el seu depòsit previ”
(art. 15 de la LTPP; en el mateix sentit, art. 26.1 LHL). Este fil argumental és,
igualment, el que explica que l'art. 6 de la Llei de taxes de la Generalitat Valenciana,
aplicable al cas objecte de la queixa, indique expressament que “les taxes es meritaran
quan s'utilitze el domini públic, es preste el servei o es realitze l'activitat de què es tracte
(...)”.
En el mateix sentit, també és este raonament el que, a sensu contrari, justifica que
s'impose, a l'Administració, l'obligació de tornar les quantitats cobrades, quan la
utilització del domini o la prestació del servei públic no tinga finalment lloc per causes
no imputables al subjecte passiu (art. 26.3 LHL i, molt especialment, per ser la
normativa aplicable, art. 9 Llei de taxes de la Generalitat).
La jurisprudència espanyola, en les seues diverses instàncies, ha acceptat i defensat
igualment esta idea (en este sentit, STS 12 juny de 1997, STS 24 setembre de 1996) i
molt especialment destaca en esta línia, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat
Valenciana, qui té afirmat, respecte de les taxes municipals, en unes consideracions
extrapolables a qualsevol gènere de taxes, atesa la matriu conceptual comuna que totes
compartixen, que “l'efectiva realització de l'activitat o del servei és requisit fonamental
per a la meritació de la taxa, la qual cosa és conseqüència ineludible del principi de
subsidiarietat de la taxa respecte del servei. El servei o l'activitat municipal no té com a
finalitat el cobrament de la taxa, sinó que el seu objecte consistix a satisfer necessitats
realment sentides pel municipi o els individus. La taxa existix en funció del servei i no
el servei en funció de la taxa (STSJ CV de 14 d'abril de 1998).
Com ja hem pogut posar de manifest, la Llei de taxes de la Generalitat Valenciana no és
aliena a tots estos plantejaments, ni a escala general (arts. 1 a 9 de la Llei) ni tan sols a
escala particular, quan escau regular la concreta taxa d'educació. Així, l'art. 152 de la
Llei, a l'hora de definir la meritació d'este tribut, indica taxativament que “es meritarà
quan tinga lloc el començament efectiu de la prestació del servei, això és, a l'inici del
curs escolar”. És a dir, la disposició transcrita, que compartix la filosofia que ha
253