Informe I - Síndic de Greuges

esta condició. Per això, i ja que esta és la principal defensa del recurrent, cal recordar la
doctrina d’este Tribunal sobre la llibertat d’expressió dels funcionaris, que es va iniciar
amb la STC 81/1983, de 10 d’octubre, en què es declarava que si bé «en una primera
etapa del constitucionalisme europeu[...] solia exigir-se als funcionaris públics una
fidelitat silent i acrítica respecte a instàncies polítiques superiors i, per tant, una
renúncia[...] a l’ús de determinades llibertats i drets», després de la Constitució
espanyola de 1978 hi ha factors que «contribuïxen a esbossar una situació del funcionari
en ordre a la llibertat d’opinió i a la de sindicació molt més pròxima a la del simple
ciutadà»”.
A més d’esta proximitat a l’estatus del ciutadà, la mateixa Sentència advertix que “ni
tots els funcionaris complixen els mateixos serveis ni tots els cossos tenen un mateix
grau de jerarquització ni de disciplina interna” (doctrina reiterada en la Sentència del
Tribunal Constitucional 141/1985, de 22 d’octubre), línies d’argumentació en què
aprofundix la Sentència 69/1989, de 20 d’abril, que, després de reproduir les
afirmacions ja referides, indica que “l’exercici dels esmentats drets constitucionals està
sotmés a determinats límits, alguns dels quals són generals i comuns a tots els ciutadans
i d’altres, a més, poden imposar-se a funcionaris públics com a tals, ja siga en virtut del
grau de jerarquització o disciplina interna a què estiguen sotmesos, que pot ser diferent
en cada cos o categoria funcionarial, ja siga segons actuen en qualitat de ciutadans o de
funcionaris, ja siga per raó d’altres factors que hagen d’apreciar-se en cada cas, amb la
finalitat de comprovar si la suposada transgressió d’un límit en l’exercici d’un dret
fonamental posa o no públicament en entredit l’autoritat dels seus superiors jeràrquics, i
si tal actuació compromet el bon funcionament del servei”.
De tota esta doctrina jurisprudencial deriven els criteris aplicables a l’hora de jutjar les
possibles extralimitacions en la llibertat d’expressió per part d’un funcionari, com és
l’avui demandant d’empara. En primer terme, cal considerar superats els temps en què
era exigible una lleialtat acrítica als servidors públics, que gaudixen del dret reconegut
en l’art. 20.1 a) de la Constitució. En segon lloc, que ateses les peculiaritats de
l’Administració pública és possible construir certs límits a l’exercici del citat dret, límits
que, no obstant això, dependran de manera decisiva del tipus de funcionari de què es
tracte (sentències del Tribunal Constitucional 371/1993, de 13 de desembre, i 29/2000,
de 31 de gener). També tindrà rellevància el fet que l’actuació es duga a terme en
qualitat de ciutadà o de funcionari i el fet que esta actuació pose o no públicament en
entredit l’autoritat dels seus superiors i comprometa el bon funcionament del servei.
Les manifestacions que es relaten en els antecedents de fet de la Resolució
sancionadora, fins a un total d’11 a diferents mitjans de comunicació i, en concret,
aquelles sobre les que basa l’Administració el suport fàctic i jurídic per a calibrar
l’existència de la infracció, són ajustades i valorades correctament per aquella, en la
mesura que són múltiples i variades, sense que el recurrent puga escudar-se en la
preservació de la seua llibertat d’expressió i crítica, ja que és el cap de la Policia Local
de l’Ajuntament i fa dures acusacions contra l’alcalde, membres de la Corporació i
altres funcionaris de la Policia Local, sense seguir davant d’esta els conductes
reglamentaris de queixa o expressió del seu dissentiment, fins i tot davant els òrgans
jurisdiccionals. Això produïx un descrèdit de la imatge de l’Administració a què servix i
incidix en una conducta desvaloritzada dels seus superiors. Com déiem,
376