Informe I - Síndic de Greuges

de municipi San Juan de Alicante, es va canviar per la de Sant Joan d'Alacant. Cal fer
notar, igualment, que este municipi no adopta ―d’acord amb este decret― una forma
bilingüe, sinó únicament la forma expressada, la qual constituïx, a més a més, a tots els
efectes legals, la seua denominació, i que cal retolar sempre el municipi amb esta última
forma.
La disconformitat amb la denominació castellana de la ciutat de València va ser objecte
d'estudi en la queixa assenyalada amb el núm. 041504, actualment pendent de
concloure, i que el seu autor, substancialment, considerava una vulneració de la
legislació vigent respecte a l'ús del valencià.
L'Ajuntament de València va remetre, a petició d'esta institució, un informe, que va fer
propi, elaborat pel Servei d'Ús Oficial d'Acreditació de Coneixements de Valencià, en el
qual informava sobre el procediment d'alteració del nom dels municipis regulat en el
Decret 58/1992, de 13 d'abril i l'art. 15 de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, que
assenyala que correspon al Consell de la Generalitat Valenciana determinar els noms
oficials dels municipis, territoris, nuclis de població, accidents geogràfics, vies de
comunicació interurbanes i topònims de la Comunitat Valenciana, i va invocar el Títol
V de la Llei d’ús i ensenyament del valencià que delimita els territoris predominantment
valencianoparlants i el repetit Decret 58/1992, de 13 d'abril, que regula el procediment
d'alteració del nom dels municipis, la redacció dels quals no establix cap obligació als
municipis inclosos en el seu àmbit d'aplicació en el sentit d'iniciar els tràmits d'alteració
del nom, sinó que es configura com una facultat atorgada a cada municipi en virtut de la
seua potestat d'autonomia, institucionalment proclamada en l'art. 137 de la Constitució
Espanyola i en els arts. 1 i 11 de la Llei 7/85, de 7 d'abril, reguladora de les bases de
règim local i en sentència del Tribunal Suprem de 19 de setembre de 2001 (que
assenyala que “estes previsions legals no són contràries a l'autonomia municipal en el
seu aspecte d'autoorganització”). L’informe esmentat concloïa que no hi havia cap
obligació per part de l'Ajuntament de València d'adoptar el canvi de denominació del
municipi ni hi havia cap dret dels ciutadans a exigir-lo, atés que “[...] l'opció d'alteració
del nom de València és una decisió que excedix l'àmbit purament polític i que, en tot
cas, comporta una tramitació i unes decisions que afecten, com s'ha indicat,
exclusivament l'autonomia local”.
No obstant això, el regidor delegat de l'Àrea de Modernització de l'Administració,
Descentralització i Participació ens va comunicar que des de l'Ajuntament s'estava
desenvolupant una política de normalització lingüística amb una progressiva
implantació del valencià en tots els nivells i àmbits de l'Administració, per la qual cosa,
traslladaven als òrgans competents la petició continguda en la queixa que ens ocupa a fi
que la tingueren en consideració.
L'admissió de la queixa núm. 041442 va tenir el seu origen en l'escrit presentat per
l'interessat davant l'Ajuntament de Burriana perquè tots els documents que partiren de
l'Ajuntament se li enviaren en valencià, inclosos aquells relatius al pagament d'impostos
locals. Esta petició, que no va ser atesa pel consistori esmentat i va motivar el càrrec en
el compte bancari del promotor de la queixa que ens ocupa dels rebuts de taxes urbanes
i de l'IBI del 2004, que no van ser pagats per indicació expressa d’ell, perquè no estaven
redactats en valencià.
409