Informe I - Síndic de Greuges

dels tres operaris, “els procediments per infracció administrativa quedaven paralitzats,
en virtut del que disposa l'art. 3.4 del Reial Decret legislatiu 5/2000, de 4 d'agost, text
refós de la Llei sobre infraccions i sancions de l'ordre social”.
En este context, esta institució és perfectament conscient de la limitació imposada en
l'art. 17.2 de la Llei 11/1988, de 26 de desembre, que ens regula, en el sentit de no poder
entrar en l'examen individual de les queixes sobre les quals hi haja pendent una
resolució judicial definitiva, i d’haver de suspendre la investigació si s'interposa una
denúncia, querella o demanda davant els tribunals ordinaris sobre els mateixos fets.
Ara bé, este mateix precepte matisa que això no ens impedirà, però, investigar sobre els
problemes generals plantejats en les queixes presentades, i així ho vam fer a l'empara
d'esta possibilitat legal i sense prejutjar en absolut els fets que estaven sent objecte
d'enjudiciament pels tribunals de justícia.
Són molt nombroses les queixes tramitades per esta institució en les quals els ciutadans
denuncien la passivitat municipal i autonòmica davant la realització d'obres il·legals que
acaben consolidant-se davant l'incompliment de les ordres de demolició (quan se
n'arriben a dictar) per part dels propietaris, els quals, en més ocasions de les que serien
desitjables, ni tan sols resulten sancionats i amb això es genera una permissivitat
preocupant.
Per això, el Síndic de Greuges manté que la disciplina urbanística transcendix allò que
podria considerar-se un pur problema de construccions i llicències que els interessats
han de ventilar amb l'Administració; en l'urbanisme s’inclou, ni més ni menys, que
l'equilibri de les ciutats i del territori en general; en este sistema es posa en joc el nostre
avenir. Per això, és un acte molt greu que les normes que s'han establit pensant en la
justícia, la certesa i el bé comú, després, mitjançant actes injusts, s’incomplisquen; i una
vegada que se n’ha generalitzat l'incompliment, és difícil saber on es pot arribar.
Aquella passivitat, esmentada més amunt, també és provocada per una falta evident
d'actualització dels mecanismes posats a la disposició de les administracions
urbanístiques per a protegir la legalitat urbanística; en altres paraules, a la nostra
Comunitat Valenciana, llevat d’algunes qüestions puntuals contingudes en la LRAU
(disposició addicional novena i onzena) i en la Llei 4/1992, de 5 de juny, sòl no
urbanitzable (disposició addicional tercera), s'apliquen els preceptes vells de la Llei del
sòl de 1976 i el Reglament de disciplina urbanística de 1978.
No resulten infreqüents els supòsits de construccions que incomplixen, sistemàticament,
les ordres de suspensió de les obres dictades per l'Administració, de manera que acaben
consolidant-se definitivament en transcórrer el termini màxim actual de 4 anys per a
restablir la legalitat. Este fet encara és més greu en els casos d'indústries o establiments
on es desenvolupen activitats molestes, nocives, insalubres o perilloses, ja que
continuen funcionant per la via de fet sense haver obtingut les necessàries llicències
d'obres i activitat qualificada, i generen greus molèsties als ciutadans afectats.
En conseqüència, esta institució ha estimat oportú i convenient que s’aprove una llei
reguladora de les infraccions urbanístiques i, fins que esta siga aprovada, cal preveure
71