Informe I - Síndic de Greuges

Encara que el text complet de la Resolució apareix en l'annex corresponent d'este
Informe, cal destacar que en la Resolució que vam dirigir a l'Ajuntament de Llaurí
posàvem de manifest que el gaudi de l'exempció d'este impost per als cotxes de
minusvàlids presenta la particularitat, davant un altre tipus d'exempcions regulades en el
nostre ordenament tributari, de requerir l'acreditació per part de l'Administració de la
seua concurrència efectiva. D'esta manera, l'art. 94. 2 de la LRHL indica que “per a
poder gaudir de les exempcions a què es referixen les lletres d) i f) de l'apartat 1 d’este
article, els interessats hauran d'instar la seua concessió i indicar les característiques del
vehicle, la matrícula i la causa del benefici. Declarada esta per l'Administració
municipal, s'expedirà un document que acredite la seua concessió”.
En relació amb este requisit previ de la petició de l'interessat per al gaudi de l'exempció,
resultava en tot cas convenient aclarir que, com assenyala la doctrina tributària des
d'antic, aquella és una mera “condició legal per al gaudi de l'exempció, però no la seua
font”. D'esta manera, la font de l'exempció es troba en la llei, que establix expressament
que, en el cas de concórrer certs pressupòsits, els subjectes en qui s'aprecien “estan
exempts” del seu pagament. És a dir, la font de l'exempció és la llei, i esta existix per
raó d'aquella. Una altra cosa distinta és que la llei condicione l'aplicació d'un benefici
fiscal a la petició del contribuent de forma que, en defecte de la petició, l'impost
s'exigisca normalment, mentre que davant tal petició no s'exigisca.
De conformitat amb el que hem dit anteriorment, era possible afirmar que l'exempció és
un dret, fet que permetia distingir entre el seu naixement i el seu gaudi de manera
anàloga al que succeïx amb la meritació i l'exigibilitat de les obligacions tributàries.
D'altra banda, si la llei no establix una altra cosa, s'ha de concloure que una vegada
realitzada la petició, els seus efectes es retrotrauen a l'instant en què va sorgir el dret a
l'exempció.
En el cas analitzat, com que ens trobàvem davant un supòsit d’“exempció pregada”,
havien d'assumir-se de manera incontestada els principis anteriorment formulats. Pel
que feia referència a l'exempció de la primera adquisició, abonada per l'interessat, això
ens portava a concloure que aquell es trobava exempt, alhora que la declaració de
l'Ajuntament que reconeixia l'exempció havia de produir els seus efectes des de l'instant
en què va sorgir el dret a l'exempció, això és, i atés que l'interessat era ja minusvàlid
quan va adquirir el vehicle i tenia dret a esta exempció, des del 30 d'abril de 2003, data
en què va adquirir el vehicle. Tot això, en la mesura que la LRHL no establix, en cap
precepte, una conseqüència distinta.
En la nostra resolució, a més, participàvem l'Administració implicada d’una Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (núm. 834/2003, de 9 de
juny) que, pel fet de compartir esta mateixa línia de pensament, havia tingut oportunitat
d'indicar, en l’anàlisi d’un cas semblant (exempció per primera matriculació, sotmesa a
la seua prèvia petició i reconeixement per part de l'administració, per a vehicles
matriculats a nom de persones amb minusvalideses), encara que referit a un altre impost
(Impost especial sobre determinats mitjans de transport) que “segons el parer d'esta
Sala, la lectura d’estos preceptes no conduïx al resultat aconseguit per l'Administració,
perquè si bé l'aplicació de l'exempció requerix de la prèvia certificació de minusvalidesa
i el previ reconeixement de l'Administració, això no és obstacle perquè l'exempció puga
263