Informe I - Síndic de Greuges

Segona. Que no es presten o realitzen pel sector privat, estiga o no establida la seua
reserva a favor del sector públic segons la normativa vigent”.
Esta mateixa definició de la taxa ha estat plantejada per la normativa legal que, en
desplegament de la LGT, ha precisat la regulació d'estos tributs, ja siga en l'àmbit estatal
[art. 6 de la Llei 8/1989, de 13 d'abril, de taxes i preus públics (LTPP)] o ja siga en
l'àmbit local [per exemple, art. 20 Llei 39/1988, de 28 de desembre, reguladora de les
Hisendes Locals (LHL)] o, molt especialment, atés que és la norma aplicable en el cas
objecte de la queixa, en l'àmbit autonòmic valencià (art. 2 de la Llei 12/1997, de 23 de
desembre, de taxes de la Generalitat Valenciana).
Este concepte de taxa, que com indica la doctrina tributària no té caràcter preceptiu, sinó
conceptual, i que per tant no és vinculant, permet establir a escala general les diferències
que la taxa presenta amb altres tributs (especialment, amb els impostos) i amb altres
exaccions parafiscals, i en concret, amb els preus públics, alhora que permet entendre
millor quin és el sentit, la naturalesa i el règim legal d’aquelles.
Davant el preu públic, la nota individualitzadora de la taxa es fonamenta en el caràcter
coactiu que presenta. Com es deduïx nítidament de les definicions legals anteriorment
apuntades, la diferència jurídicament rellevant entre la taxa i els preus públics consistix
en el fet que la taxa és una obligació o relació jurídica ex lege, i en este sentit, és una
prestació pública imposada, mentre que els preus públics són obligacions nascudes d'un
acord de voluntats. En este sentit, el TSJ de Múrcia (sentència 12 de juliol de 1995)
afirma molt gràficament que “mentre que en el preu públic la relació que s'establix és
contractual i voluntària per a qui el paga, en la taxa apareix la nota de coactivitat pròpia
del tribut i, conseqüentment, les exigències pròpies del principi de legalitat
constitucional de legalitat per a la seua creació i aplicació. Les taxes són tributs...”.
Quant a l'impost, la principal diferència que s'observa a partir del concepte de taxa és
que mentre que l'obligació de l'impost no té un altre fonament que la justifique, fora de
la subjecció del contribuent al poder financer de l’ens públic, l'obligació relativa a una
taxa té el seu necessari pressupòsit en el fet que s'haja produït o haja de produir-se,
resumidament, la prestació d'un servei públic que concernix personalment l'interessat o
la utilització del domini públic. D'esta manera, el fet imposable de l'impost és un fet,
acte o negoci que manifesta la capacitat econòmica del subjecte passiu, mentre que les
taxes són tributs el fet imposable de les quals rau, esquemàticament, en una activitat
administrativa o en la utilització del domini públic.
És a dir, la taxa ―a diferència de l'impost― no es fonamenta en el principi de capacitat
econòmica, sinó en el que s’ha denominat per certs autors “el principi de provocació de
costos”: qui provoca costos de forma especial pot ser cridat a contribuir al sosteniment
de les càrregues públiques d’acord amb el cost provocat, sense perjudici que se li puga
(i fins i tot se li haja) eximir del tribut si no té mitjans per a afrontar-lo.
Comptat i debatut, els tributs són obligacions dineràries ex lege, la finalitat objectiva
principal dels quals és la de proporcionar recursos econòmics als ens públics. Les
taxes, en este sentit, són una categoria de tributs que es caracteritzen perquè el seu
252