Informe I - Síndic de Greuges

Enteníem, amb relació a la primera de les qüestions, que si bé a l'Administració
implicada li assistia la raó quan al·legava, sobre la base d'allò que preveuen la disposició
addicional segona del Reial decret 1163/1990, que no poden ser objecte de devolució
els ingressos tributaris efectuats en virtut d'actes administratius que hagen adquirit
fermesa, com és el cas d'aquelles liquidacions que, han estat abonades pel subjecte
passiu, i es presumixen consentides i, per tant, fermes i inimpugnables per a qui les va
consentir, no és menys cert, emperò, que la inimpugnabilitat que es predica dels actes
ferms i consentits no garantirà la conservació de l'acte en tot supòsit, perquè este encara
podria ser impugnat per altres interessats que no els hagen consentit, o també és
possible que l'Administració exercisca davant ell les seues facultats de revisió d'ofici.
La fermesa de l'acte en el cas de consentiment de l'interessat, en definitiva, en limitar
les possibilitats de la seua impugnació, augmenta les probabilitats que eixa situació
jurídica no s'altere, i li atorga estabilitat, però ―en cap cas― en produïx una sanació.
Dit d'una altra manera, l'acte administratiu en estos supòsits continua sent invàlid, i així
haurà de declarar-se si l'Administració el revisa d'ofici o algun dels interessats, que no
l’haja consentit, l’impugna.
Com vam indicar a l'Administració en la Resolució que els vam dirigir, allò que s'ha
encertat de les afirmacions que acabem d'exposar és, precisament, el que explica que la
pròpia disposició addicional segona del Reial Decret 1163/1990, de 21 de setembre, pel
qual es regula el procediment per a la realització de devolucions d'ingressos indeguts de
naturalesa tributària, establisca una excepció a la improcedència de la devolució dels
ingressos indeguts derivats d'un acte que haja adquirit fermesa; segons el paràgraf segon
d'esta disposició, no obstant el que hem dit anteriorment, “els obligats tributaris podran
sol·licitar la devolució d'ingressos indeguts efectuats en el Tresor, instant la revisió
d'aquells actes dictats en via de gestió tributària que hagueren incorregut en motiu de
nul·litat de ple dret, que infringiren manifestament la llei o que es trobaren en qualsevol
altre supòsit anàleg recollit en els arts. 153, 154 i 171 de la Llei general tributària i en
les lleis o disposicions especials”.
Analitzat des de l'òptica que oferixen estos raonaments jurídics, en el cas plantejat per
l'interessat vam arribar a la conclusió que podria apreciar-se la presència d'una infracció
manifesta de llei, atés que l'impost de béns immobles de naturalesa urbana va ser
liquidat sobre la base d'una capacitat econòmica inexistent, de manera que en el cas
d'interlocutòries ni es produïa en realitat el fet imposable definit per la LRHL (art. 61)
ni l'interessat, conseqüentment, reunia la qualitat de subjecte passiu. Com a suport a esta
interpretació, vam invocar en la nostra Resolució la jurisprudència del nostre Tribunal
Superior de Justícia, el qual, en la Sentència de 16 de maig del 2003, va tenir
l'oportunitat de manifestar-se sobre un assumpte semblant al plantejat ara en este
expedient de queixa, i va concloure que esqueia la devolució dels ingressos indeguts en
els casos d'existència d'una infracció manifesta de llei.
De conformitat amb tot el que hem dit anteriorment, la conclusió que vam obtenir de
l'anàlisi dels fets plantejats en este escrit de queixa, va ser que les liquidacions de
l'Impost de béns immobles realitzades per l'Ajuntament d'Alacant en este supòsit, en les
anualitats expressades anteriorment, podrien presentar una infracció manifesta de llei, la
qual cosa determinava que ―prèvia revisió d'ofici― s'hagueren de declarar indeguts els
259