Informe I - Síndic de Greuges

Sentència 200/2001, de 4 d’octubre, precisa que “l’art. 14 CE conté en el primer incís
una clàusula general d’igualtat de tots els espanyols davant la llei, i es configura este
principi general d’igualtat, per una coneguda doctrina constitucional, com un dret
subjectiu dels ciutadans a obtenir un tracte igual, que obliga i limita els poders públics a
respectar-lo i que exigix que els supòsits de fet iguals siguen tractats idènticament pel
que fa a les conseqüències jurídiques i que, per a introduir diferències entre estos, haja
d’existir una justificació suficient per a tal diferència, que aparega al mateix temps com
a fonamentada i raonable, d’acord amb criteris i judicis de valor generalment acceptats,
les conseqüències dels quals no resulten, en tot cas, desproporcionades”. I més endavant
assenyala: “respecte d’això té declarat que, a diferència del principi genèric d’igualtat,
que no postula ni com a finalitat ni com a mitjà la paritat i sols exigix la raonabilitat de
la diferència normativa de tracte, les prohibicions de discriminació contingudes en l’art.
14 CE impliquen un judici d’irraonabilitat de la diferenciació establida ex constitutione,
que imposen com a finalitat i generalment com a mitjà la paritat, de manera que sols
poden ser utilitzades excepcionalment pel legislador com a criteri de diferenciació
jurídica, cosa que implica la necessitat d’usar en el judici de legitimitat constitucional
un cànon molt més estricte, com també un major rigor respecte de les exigències
materials de proporcionalitat. També resulta que en estos supòsits la càrrega de
demostrar el caràcter justificat de la diferenciació recau sobre qui n’assumix la defensa i
es torna encara més rigorosa que en aquells casos que queden genèricament dins la
clàusula general d’igualtat de l’art. 14 CE, perquè el factor diferencial està donat per un
dels típics que l’art. 14 CE concreta per a vetar que s’hi puga basar la diferenciació,
com passa amb el sexe, la raça, la religió, el naixement i les opinions”.
Si apliquem esta doctrina al cas objecte d’investigació, resulta que el personal que
presta serveis en centres públics té possibilitat d’obtenir ajudes per a la formació en les
quatre modalitats descrites, encara que a aquell qui ho fa en centres concertats se li veda
la modalitat D, sense que l’ordre justifique de cap manera esta discriminació.
Deixant a banda la indemnitat de l’Ordre de 17 d’abril de 2003, que no va ser
impugnada per l’interessat i, per tant, gaudix de la presumpció de legalitat, i d’acord
amb la qual va ser adequada la denegació de l’ajuda tipus D sol·licitada a través de la
modalitat A, cara al futur, vam suggerir a la Direcció General d’Ensenyament de la
Conselleria de Cultura, Educació i Ciència que prenguera les iniciatives necessàries
perquè les futures ordres de convocatòria d’ajudes per a la formació permanent del
professorat tracten de manera igualitària al professorat que presta els serveis en centres
públics i en centres concertats o, en cas contrari, que explique suficientment el tracte
diferenciador. El text complet de la Resolució es troba en l’annex a este Informe.
El nostre suggeriment va ser acceptat per a exercicis posteriors a 2004, ja que la
convocatòria corresponent a este últim anys havia estat ja publicada.
380