Informe I - Síndic de Greuges

encaminats a facilitar l’activitat de l’Administració i a gestionar massivament
procediments que afecten nombrosos interessats, tal com s’esdevé en els procediments
de concurrència competitiva, no poden convertir-se en una trampa per als ciutadans,
d’una manera tal que arribe a obviar-se, fins i tot, l’existència de mèrits millors sota
pena d’un rigor excessiu en l’exigència de qüestions exclusivament formals”.
Finalment, citem la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Castella - La Manxa,
de 26 de novembre de 2003, la qual es basa en la doctrina del Tribunal Suprem que allí
es referix, segons la qual les bases de les convocatòries de pública concurrència són
actes administratius de caràcter plural que no poden contradir l’art. 71.1 de la
LRJAPPAC.
Com que no correspon al Síndic de Greuges investigar o opinar sobre l’actuació dels
tribunals de justícia, tant perquè l’art. 17.1 de la llei reguladora d’este li ho impedix,
com perquè l’art. 117.1 de la Constitució garantix la independència d’aquells, ens
centrem en l’actuació de l’Administració a fi de vetlar perquè es garantisca als ciutadans
els drets establits en el Títol I de la Constitució.
L’art. 9.1 de la Constitució sotmet els poders públics al principi de legalitat, és a dir, a la
plena submissió a l’ordenament jurídic, cosa que es corrobora respecte de
l’Administració pública en l’art. 103.1. La norma jurídica ordinària aplicable al cas és la
LRJAPPAC. La resolució que convoca el procés, com s’ha indicat, és un acte
administratiu de caràcter plural i per tant ha de sotmetre’s al que preveu esta Llei, sense
que siga admissible el principi del fet que la convocatòria constituïsca la llei del concurs
en allò que és contrari a normes jurídiques de rang superior, cosa que contravindria el
principi de jerarquia normativa establit en l’art. 9.3 de la Constitució.
Vam entendre que les clàusules que impedixen salvar els errors o omissions són
contràries a l’art. 71 de la Llei 30/1992. Este precepte és clar. D’una banda, l’art. 70.4
anterior admet que en processos que impliquen la resolució nombrosa de procediments
poden establir-se models normalitzats, com era el cas. L’art. 71, que transcrivim, exigix
a l’Administració que si detecta algun error requerisca l’interessat perquè el corregisca i
no hi establix cap excepció, és a dir, encara que es tracte de processos de concurrència
pública; l’única excepció que admet és l’ampliació del termini cinc dies, però res més.
A banda d’això, els mitjans mecànics podran no reconéixer un error tal com el
d’equivocar-se de codi de centre si s’han emplenat tots els dígits, però sí que podran
reconéixer l’absència de codis d’especialitat o de centre, o la insuficiència de dígits.
Els fets exposats es deduïxen amb palmària claredat del precepte, que no distingix a
l’hora de reparar entre les diferents parts de la sol·licitud; per això, el Tribunal Suprem,
en la Sentència de 4 de febrer de 2003, dictada en interés de llei, en abordar l’aplicació
de l’art. 71 esmentat en els processos de pública competència diu, entre altres coses:
“Sisé. En conseqüència, resulta aplicable en la qüestió examinada l’art. 71 de la Llei
30/1992 com abans exigia l’antic article 71 de la Llei de procediments administratiu en
la redacció del 1958, ja que en tots dos preceptes s’imposa el deure de l’Administració
de requerir l’interessat perquè repare les deficiències quan s’aprecie que aquell no
complix els requisits que exigix l’ordenament en vigor i, com assenyala en este punt el
Ministeri Fiscal, la redacció de l’apartat segon de l’art. 71 exclou els procediments
368