Informe I - Síndic de Greuges

La conjura d'este perill de desintegració derivat dels llargs desplaçaments que la persona
amb discapacitat es veja obligada a realitzar per no tenir en el seu àmbit de vida
quotidiana els serveis que necessita, és precisament el que justifica l'elevació del
principi d'autonomia al rang de principi inspirador de l'actuació pública en l'àmbit de la
discapacitat i el que determina també que, en l'àmbit educatiu, s'aposte per
l'escolarització del menor en centres ordinaris, i s’establisca a continuació l'obligació
que l'administració dote estos centres dels mitjans necessaris per a atendre a estos
alumnes.
L'obligació establida, per tant, en la normativa d'augmentar progressivament la inversió
pública en la millora de les condicions de les persones amb discapacitat i, connectat
amb això, l'obligació en l'àmbit educatiu de millorar la dotació de mitjans dels centres
educatius per a atendre este grup de persones, s’han d’interpretar com un mecanisme
instrumental establit en nom de la consecució del principi d'igualtat d'oportunitats,
entés, tal com ho definix la llei, com aquell principi pel qual “s’ha de garantir l'accés de
les persones amb discapacitat als béns i recursos generals de la societat, si és necessari a
través de recursos complementaris i, en qualsevol cas, eliminant tota forma de
discriminació i limitació que siga aliena a la condició pròpia d'estes persones. En
l'aplicació d'este principi, les administracions públiques han de tenir en compte les
necessitats particulars de les persones o dels col·lectius de persones amb discapacitat,
sobretot pel que fa al disseny i a la provisió de serveis i recursos específics per a
cadascuna d'elles, i procurar garantir la cobertura territorial”. Al seu torn, l'assumpció
d'este principi es basa en la importància que presenta la dotació de mitjans i recursos per
a les persones discapacitades en el seu procés d'integració social i en la garantia del seu
dret a la igualtat.
Expressat en altres termes, l'efectivitat del principi d'igualtat i, amb això, la integració
social de les persones discapacitades passa necessàriament per la normalització de les
seues condicions de vida i per la possibilitat d'estes de participar en la vida social en
plenes condicions d'igualtat, desenvolupar les mateixes activitats i gaudir dels mateixos
drets que les persones que no patixen esta discapacitat. Un sistema educatiu que obligue
un xiquet discapacitat a ser escolaritzat en un centre situat a 35 quilòmetres del seu lloc
de residència, pel fet de no existir en el seu àmbit de vida centres dotats dels mitjans
adequats per a atendre’l i ser aquell el més proper, no es troba en condicions de
promoure esta igualtat efectiva i la integració social d'este menor.
Per tot això, vam recomanar a l'Administració afectada que adoptara els mitjans
organitzatius i pressupostaris que foren necessaris per a garantir l'adequada oferta, des
d'un punt de vista territorial, de mitjans i recursos educatius destinats a l'atenció de les
persones amb discapacitats motrius a la comarca de la Vega Baixa, de manera que es
garantisca efectivament la seua escolarització en centres educatius ordinaris pròxims al
seu àmbit de vida, i es done efectiu compliment a les obligacions legals vigents i es
garantisquen adequadament les seues possibilitats d'integració social.
La disconformitat amb el procés de determinació de les altes capacitats intel·lectuals
d'un alumne escolaritzat en un centre sostingut amb fons públics de la Comunitat
Valenciana va constituir el nucli central de la queixa núm. 040774.
306