Informe I - Síndic de Greuges

llei, la norma reconeix el vessant negatiu d'aquella mateixa llibertat que,
fonamentalment, garantix que els ciutadans no poden ser obligats a practicar actes de
culte o rebre assistència religiosa contrària a les seues conviccions personals, no
professar cap creença religiosa o abstenir-se de declarar sobre això. Este contingut
negatiu, expressat en la norma, és denominat vessant negatiu del dret de llibertat
religiosa pel mateix Tribunal Constitucional (Sentència d'11 de novembre de 1996).
La qüestió de la presència de símbols religiosos en locals de titularitat pública ha estat
objecte de debat, particularment en els centres d'educació. En termes generals, la qüestió
es resol segons el principi de neutralitat o aconfessionalitat de l'Estat. Ara bé, “el
caràcter aconfessional de l'Estat no implica que les creences i els sentiments religiosos
de la societat no puguen ser objecte de protecció” (Interlocutòria del Tribunal
Constitucional 180/1986, de 21 febrer). El mateix art. 16.3 de la Constitució, que afirma
que cap confessió tindrà caràcter estatal, afirma també que els poders públics tindran en
compte les creences religioses de la societat espanyola. I, d'altra banda, la pretensió
individual o general de respecte a les conviccions religioses pertany a les bases de la
convivència democràtica que, tal com declara el preàmbul de la norma fonamental, ha
de ser garantida. En este sentit pot entendre's l'Ordre de 4 agost 1980 sobre assistència
religiosa i actes de culte en centres d'educació general bàsica, preescolar, batxillerat i
formació professional.
El cas present és diferent, ja que en el local no s'exercix una activitat pública, sinó la
pròpia d'una associació privada. L'Ajuntament, com a poder públic, es troba sotmés al
principi general de no-ingerència en el funcionament de l'associació, però si s'acreditara
que s'ha produït una situació de discriminació, hauria de valorar-se la cessió del local,
per aplicació de l'art. 4.5 de la Llei d'associacions.
No obstant això, l'existència d'un acte de discriminació ha de plasmar-se en un fet
objectiu. La mera sensació subjectiva de sentir-se discriminat, fet totalment respectable,
no basta per a produir l'aplicació de l'article esmentat.
En el cas concret, resulta que la figura en qüestió no sols fa referència al fet religiós sinó
que forma part general de la tradició valenciana. L'existència de la figura en el centre no
ha impedit l'exercici de cap dels drets que, com a associat, corresponien a l'interessat.
Tampoc resultava l'existència d'una vulneració del vessant negatiu del dret, tal com es
troba configurada en l'art. 2 de la Llei Orgànica 7/1980, i constava que els propis
representants de l'associació havien procedit tant a sotmetre la qüestió a tots els
associats com a permetre la presència de símbols de la religió que l'interessat
professava. Per estes raons vam tancar l’expedient per actuació administrativa correcta.
La queixa núm. 041077 expressava que la mare de la reclamant, de 80 anys d'edat, es
trobava ingressada en una residència de tercera edat, on li havien prohibit les visites.
Segons ens referia la reclamant, es tractava d'una manipulació dels seus altres quatre
germans i del personal de la residència, ja que la seua mare li havia referit que tenia por
dels seus germans i que era la residència la que no desitjava les visites. Va presentar una
reclamació en Conselleria. Juntament amb l'escrit de queixa s'adjuntaven un document
firmat per la mare en el qual constava expressament que no desitjava que la seua filla
formara part del torn de visites de cap de setmana perquè ella mateixa “voluntàriament
343