Informe I - Síndic de Greuges

llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, ho és també de l'ensenyament i determina
l'obligatorietat que les dos llengües siguen ensenyades en tots els nivells, modalitats i
graus de l'educació no universitària de la Comunitat Valenciana, i en tots els centres
docents, ja siguen públics o privats.
La normativa exposada és clara i terminant i, en conseqüència, esta institució no va
poder sinó acceptar, per estar d’acord amb el dret, l'actuació pública realitzada pel
Govern valencià fent ús de les seues atribucions, per la qual cosa, la qüestió plantejada
per l'interessat entorn de la legalitat del requisit previ de l'acreditació del coneixement
suficient del valencià i el castellà excedix l'àmbit de competències del Síndic de
Greuges.
Quant a la segona qüestió, del detallat estudi de la queixa, de la documentació aportada i
la informació facilitada per l'Administració afectada no vam deduir l'existència
d'actuacions públiques que vulneraren els drets constitucionals i/o estatutaris de
l'interessat. En efecte, de l'estudi de la normativa reguladora dels processos selectius
d'ingrés i accés als cossos docents no universitaris es deduïx, com va afirmar
l'Administració en el seu informe, que el procés selectiu consta de tres fases, de manera
que la fase d'acreditació del coneixement adequat de les llengües de la Comunitat
Valenciana forma ja part d'este procés i que, per tant, la realització d’estos exercicis
implica ja una participació en el procés. En conseqüència, no cabia al·legar en este
supòsit que no es va permetre participar en les proves perquè no s’havia superat la fase
prèvia i que, per això, escau la devolució de les taxa, atés que la participació en la fase
prèvia és ja, en si mateixa, una participació en el procés de selecció.
En tercer lloc, i quant a la possible vulneració de l'obligació de resoldre que, d'acord
amb l'art. 43 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les
administracions públiques i del procediment administratiu comú, pesa sobre qualsevol
Administració pel que fa a les peticions que li realitzen els administrats, hem d’indicar
que la no-contestació de l'escrit de 21 de juny de 2004, presentat per l'interessat, podria
comportar una actuació no suficientment respectuosa amb els drets del promotor de la
queixa, ja que el dret a obtenir una resolució sobre el que hom ha sol·licitat a
l'Administració imposa a esta un termini màxim per a resoldre, amb la finalitat d'evitar
esperes interminables del ciutadà, sota pena d'aplicar regles del silenci positiu o negatiu.
Clarament ho formula l'exposició de motius de la citada Llei “el silenci administratiu,
positiu o negatiu, no ha de ser institut jurídic normal, sinó la garantia que impedisca que
els drets dels particulars es buiden de contingut quan la seua Administració no atenga
eficaçment i amb la celeritat adequada les funcions per a les quals s'ha organitzat”.
L'Administració està obligada a respondre al ciutadà que acudix a esta i no ha de donar
més del que pot i ha de fer, però tampoc menys del que raonablement pot esperar-se’n, i
el mínim que ha d'oferir al ciutadà és una resposta directa, ràpida, exacta i legal. Estem,
doncs, davant una de les manifestacions legislatives del dret a obtenir una resolució
expressa dins de termini.
L'obligació administrativa de complir escrupolosament amb les normes que regixen els
procediments, tenint la màxima cura de tots els tràmits que constituïxen l'expedient,
prové directament del manament constitucional de l'article 103 d'una Administració
416