re - Ateneo de Madrid

— 508 —
A mitj carrer, una ombra que venia en direcoió contraria grunyí la bona nit al fregarli'l
oolze.
—Déu la dó bona, Pere Antón,—respongué ella; y afegí pera sa oaputxa:—Miracle
que en tal hora com aquesta no sigas a malmetre'ls diners de la familia!...
Perqué en Pere Antón, lo vehí del cap del carrer, era un cap-roig, gandul com una
estaca y jugador com un cadell, que deixava ais mals llochs tot lo que podia haver y
feya veure la padrina a la seva pobra dona. Quam la nit de Nadal, que era la mes
arriada pera las juguescas, feya cap a casa, no devia teñir un clau a tret d'unglas.
A l'arribar ella a ca'la Marcona hi havia una gresca encesa: tota l'entrada estava
plena de gent, cridant y fent gatzara. S'hi havia reunit mitj barri, y no pas dones solas,
sino homes y tot: tres o quatre vellots que reyan, pipavan y escupian, omplintho tot de
fum, d'estosseohs y de salivadas mateix que si fossin a la taverna.
Aixís que la vegeren entrar, cridaren tots alegrament:
—No sabeu, Máxima? Plegant d'aquest pich, farem la castanyada. Vint céntims per
hom, ne menjará tot hom que vulga, y fins hi haurá un xerrich de garnatxa, dolca com
una mél.
Li feren lloch a la rodona y s'escayguó al costat d'eñ Pep, un conco molt alegre, ab
ullets pipellejants, de color de cendra, y ab las genivas nuas, sense mes estadant que
una trista dent, llarga y groga, que a cada aleñada batia mateix que un pica-porta.
—Alca Pep, quina pareca!—exclama una mocota.
—Déu n'hi doret, Caleña! L'arreplegués tant caya'l teu currutaco!—respongué'l
conco fent petar los dits y ensenyant las genivas de banda a banda ab una gran rialla.
—Voleu dir que encara f ariau un pensamentot?
—Cap de col! Ella que pro vi de donarme'l sí, y ara mateix me'n salto a la rectoria
pera las llecencias...
—Dónals'hi corda, gat!...—sermona la Máxima.
—Mira que així que arribis a l'altre món t'haurás de disputar ab en Miquel pera
veure qui se la queda.
—Ja m'aconsolo de tot... Ella mateixa triará; pero estich cert que quan me veja la
cama tant ben feta, jo seré'l preferit. Perqué l'hi tinch molt de ben feta, la cama; després
te l'ensenyaré, Máxima; ja veurás; no't pensis que las duch a tall de falo, com lo
difunt.
—Deixa'! estar a la gloria'l difunt y no te'l posis mes a la boca... que al mancos ell
no era vell y boig com tu—digué la Máxima, ja cremada.
Peró'l fadrí la desarma fentli una moxayna y pregantli ab lo cómich xech xech
de sa boca esdentegada:
—Ay, prendeta del meu cor! No t'enfadis, per l'amor de Déu!...
Tota la rodona xisclava y picava de mans.
Així que'l pich acaba, arreconaren banchs y cadiras y tot-honr se va seure a térra.
La cridoria y la bulla creixia.
—Las castanyas! Vingan las castanyas!
—Y'l porro!
—Oh, encara s'hi ha d'anar pe'l porro!
—Donchs, qué penseu? Hala a cércalo, xerrich, tu que ets el mes menut de la
colla!
Y mentres lo bodegacot designat corría cap a la taverna, portaren del fogó lo cabás
de las castanyas, ben abrigadet ab una estrassa.
—Arreconeu las potas!—cridava la Marcona. Y, extenguent l'estrassa al sol, abocá'l
cabás en mitj del rotllo. Las castanyas rodolaren, petant sordament, negras, grossas,
fumosas.
Una dotzena de mans s'allargaren barreneras.
—Oanay, que pessigan!
—No s'han pas encadarnat!
—Que bé s'espallof'an!
Y, mentres uns se bufavan los dits, los altres feyaii saltar las castanyas d'una má
a l'altra pera no cremarse.
—Ansia, Máxima, que aixó és una revifalla; may mes hi serás tan jova!—cridá'l
conco, pegant un pessich a la cuixa de sa companya.