re - Ateneo de Madrid

— 522 —
La capella es pobre; un aroma de netedat y de murta seca sorpren al visitant. Els
ermitans resen vespres, allá en el chor, únicament eñdevinats... El quidiu devant conf'egeix
penosament les paraules llatines; els altres contesten... Ses veus ressonen dins
un silenoi puríssim y absolut. La iglesia y el mobiliari acusen la llarga solicitut d'infinites
generaoions d'ermitans. Tot es recullit de caritat: Faltar pagat per un devot; tal
altra cosa feta per l'Arxiduch; l'armonium, obsequi d'un cantant famós... Allá no hi ha
distinció entre rabbí ni home de Samaria, entre fariseu ni publica. Tot se reb per
l'amor de Deu, amb la puresa de cor deis benaventurats... Aquella melopa monótona,
sempre igual, te un accent de sinceritat inesplicable. Ho diuen avuy amb la espressió
del primer dia: hi troben avuy el meteix sentiment fons y espaventable de la primera
lectura. L'habitut professional no deforma ni l'impressionabilitat d'aquells esperits ni
la vibració ardenta d'aquelles veus. Axí cantarán per los sigles de los sigles...
Poc després sortía el Pare Joan, superi dore l'Ermita y de totes les altres de Mallorca.
El coneixíem de fa estona. Atravessárem l'hort, l'hort rónec, el meteix de Blanquerna
podría dirse: violers, malva-rosa, llimoneres. Verem el molí, el poétic molí de
sane deis ermitatges y la misteriosa y humil tafona; verem les cel les austeríssimes y
la pobre cuyna y el pobríssim refector y les escudelles de térra fosca, aont se menjen
les «erbes e legunis». Un ermita vell, se disposava a pastar, altre s'en anava amb l'aixada
al coll; un jove arreglava tuberíes d'orgue.
Allá, en una d'aquelles mirandes que aguaiten a la inmensitat, ens asseguerem
nosaltres, amb el Pare Joan. El bosc pujava, a la espatla de la ermita, fins al cim
alteros, y baixava en gran pendent fins a la mar, en llarguíssima distancia. Aquella
part de costa, desde Sóller a Banyalbufar, s'estenía a nostres ulls, amb ses cales resplandents,
llunyanes y poblades de misteri. Sortíen els distints termes y caps avansats
de la illa, cotn a prores d'inmensos navilis, uns derrera els altres. Grans veis de
boira lluminosa, d'entonacions distintes, s'interposaven entre'ls distints termes, mes
clars com mes lluny se feien. Aquelles prores y aquells penyals formidables, per efecte
de la llum, preníeu coloracions triomfals y aristocrátiques. El primer pareixía una ágata
colossal, destaoant sobre l'ópal del segon, qui destacava sobre la mareperla del tercer...
Mes aprop, l'aire y la llum vibraven amb l'enlluernament de les diafanitats supremes:
diafanitats diamantines, de gemmes foses, volatilisades com un éter. Y aquest
aire y aquesta llum s'escampaven sobre'l bosc, sobre la munió innumerable d'alzines,
oliveres y pins que fugíen cap a la mar, com un fabulós remat d'ovelles conmogut peí
crit de la locomotora; que lluíen totes les tonalitats deis verts de parade, totes les tonalitats
suntuaries deis velluts y de les felpes; fetes per acariciar la vista y resentir'la
caricia en el tacte y en la pell.
La vegetació de Miramar se distingeix per la opulencia senyorívola de la bellesa
consagrada a sí meteixa. Els pins s'esbranquen com a cabelleres besades del vent y
preñen apariencies d'arbres de pare, de tuyes, d'aberces, de tamarells. Una flora vulgar
se converteix en quelcom de esquisit per l'efecte de la ociositat divina en que se contempla
y se reengendra contínuament. Ni la cullidora ni'l llenyetaire entren dins ses foscuries.
Nó hi entra mes que l'asceta o l'enamorat; y en sos viaranys s'hi troba desyara
l'humil rosari que hi perdé un penitent desconegut y l'orquilla de carey, impregnada
deis perfums de corrupció, que hi deixá oblidada una pecadora elegant... Te aquell
bosc la forsa y'l brill de les rasses nobles, ben alimentades y estérils, no subjectades a
les pérdues de la terrible rnaternitat...
Aixó li deia al Pare Joan, mentres preparavem unes viandes fredes y meñtres ell,
amb sa rialla dolca, mostrant una dentadura forta y blanquíssima, s'afanyava a por-