re - Ateneo de Madrid

— 521 —
rretera, pareix de turquesas diluidos, al lluny; y aprop, vora els penyals, guarnida de
randes, mostra les clapes de vegetació submarina, oom esmeragdes inmenses dormint
sota l'aygua virginal.
El septembre passat, tornant de Sóller per le preciosa carretera, a mitja montanya,
que va a Palma passant per Deyá y Valldemossa, un amich y jo pujarem a la Ermita
en oomptes de diñar en un de sos terrats. Feia molts anys que no hi havía estat y desitjava
ensaborir de bell nou aquella impresió anyorada.
Avuy, amb la lectura de les planes del Blanquerna, he sentit reviure'l recort de la
visita y com la neoesitat de consignarlo. Miramar—així s'anomena'l conjunt de predis
y boscatges adquirits per aquell príncep—s'ha fet un siti a la moda y sa carretera te
quelcom de Corniche, amb l'increment del turisme, que poc a poc se llensa sobre Mallorca.
El camí, com ja he dit, va a mitja montanya, dividint la frondositat de la vegetació,
com una cinta blanca sobre una cabellera triomfal.
Carretera avall s'hi troben els camináis, les mirandes, el palau de Trinitat, el Musen,
els jardins, les fonts amb taules de pedra... un bosc alemany, wagneriá, aprofitat
y convertit en pare. Carretera amunt s'hi troba l'ombra de Blanquerna. També hi pujen
els viaranys y les dresseres, també n'hi ha de miradora y pedrissos; pero sembla qu'en
la part superior d'aquell siti, els arbres, les pedrés, les remors y tota cosa vivent o
inanimada, estiguin impregnáis d'austerisme y de silenci.
Y aixó qu'aquell bosc ¡vaja! no es un bosc natural. Es el bosc mes decoratiu, mes
«imaginat» y escenográfic que puga pensarse. Se diría que l'ha.fet plantar 1'Agencia
Cook per satisfacció de sos globe-trotters y de les ladyes qui porten álbum o máquina,
fotográfica... Aquells arbres, aquelles alzines, son lo mes afectat y poseur... Pins y
tot les fulles, netes, fosques, guarnides de finíssimes dents de serra, mes bé que fullea
naturalls semblen obra de plata oxidada feta per un orfebre minuciós... Aglans, cree
que no n'han fet may.
Obriu la barrera de fusta, qui volta giscant. Un camí rústic, anguilejant, comensa
allá meteix, entre alzines, ullastres, arbosseres, ginestes... Desyara una creu de tronos,
clavada a la roca d'un arbre centenari. Passa una ombra ais vostres peus: aixecau el
cap, y es una milana, amb les ales obertes amollantse a les infinitats del espay... Canten
els rossinyols, y ses notes resplandeixen en l'ombra y en les arcades superbes de
tronos y fulles, com dins una ñau d'iglesia. Aquí s'obri un. clap, com una plassa rodejada
d'arbres gegants: sembla disposada per la natura en espera d'una cavalcada imperial
que volgués yantar en tal lloc, amb l'abigarrament d'una cort de Joan I o d'Enric
él Pajarero.
El camí s'estreny y's fa recte, ja entre parets. Es l'etern camí deis oenobis, amb sos
xiprés per terme y la fatxada de l'Ermita, de curves conopials, com una capsalera de
Hit pagés. Tiram de la corda... aquella corda resseca, amarada de Ie3 grans plujes hivernals;
la corda de la hospitalitat, qui sembla reteñir, purificáis, els contactes mes
diversos: de la má seca y cruixida del peregrí, en nit de tempesta; de la má sacrilega
del fascinerós; del guant perfumat de la parella estrangera, qui tal volta passetja per
aquelles solituts la secreta angunia d'una passió fugitiva y adultra.
Se sent el gotejar d'una font... Al cap de llarga estona ressonen les passes de qualqú,
derrera la porta, dins el pati.—¿Qui ha aqui?—Deu y noltros...—Obrin, per últim,
y es un ermita jove, vestit de llana, amb la barba creixent, intensa, sobre una cara demacrada,
amb la demacració de les testes del Calábres. El pati es modestíssim, amb la
font el mitj. Enfront del portal d'entrada s'obri el de la petita iglesia. Per tot se sent,
se respira la presencia de l'ángel invisible do la Humilitat.