re - Ateneo de Madrid

y darrére, sonant nacres,
cassadors desconeguts.
Llavors, la lluna sortia
entre núbols, y al vesllum,
nimfes, de flors coronades,
en lo vert tosal de un puig,
donantae les mans, rodaven,
sens aturarse un minut,
al só de llunyana música
que no tocaba ningú.
Altres vegades, prenien
mos pensaments divers curs,
y antigües gestes, al vórevos,
remembrava punt per punt,
en vostres penyals la Patria
branda el térro, may vensut,
la Llibertat estenia
en vol valent y segur,
ses valentes ales de aliga,
¡ben enfangados avuy!
Y la Fé, la deis ulls closos,
allá dalt donaba llum.
El castell y el monasteri,
com germans, s'alcaven junts;
la vila, á sos peus seguda,
ab ells pactava sos furs,
y quan lo tro de la guerra
rodava per valls y munts,
castell, monasteri y vila
eren el cassal oomú,
y Fé, Llibertat y Patria
un sol lias de triple nuo.
¡Quants enderrocs, hon la gralla
nia y lo feixó s'ajup,
de maravelloses gestes
foren testirnoni mut!
Encara, en la nit callada,
veig jo, com apareguts,
devallar per eixes roques,
tots nos avis, ún per ún.
Baixa al feréstech celtíver,
de dur cor y f'erreny puny,
que l'alzina, al gorch penjada,
notrix ab selvátich fruyt.
Baixa la maynada heroica,
que en l'alta senyera du
les cuatre barres, espasme
del sarrahí descregut.
Baixen los que aliir encara
ab l'empolsegat trabuch*
del invasor de la térra
capbusaren tot l'orgull.
Y eixa llarga colla de héroes,
que entre'ls negres penyals surt,
sembla que diga: «La Patria
posa lo niu así amunt.»
També á vegades (¡una altres
llampechs de la joventut!)
llegint de la antiga Arcadia
517 —
amors y dolces costums,
¡montanyes blaves, jo dia,
cau de oblidades virtuts,
ditjós qui en les vostres serres
flors de ia inocencia culi!
¡Ditjós qui, al castsal del pares,
seguix allí l'antic us,
y, com vent per la montatiya,
passa peí molí sens fcr bruyt!
¡Balls de les eres, hon brilla
lo gra en daurat curumull!
¡Oh cansóns de la verema!
¡On folí trapitjar del tralls!
¡Ramats que á la vila tornen!
¡Blanc anyells! ¡Cabritets rulls!
¡Ovella, que agenollada
pobra pastoreta muny!
¡Presea font, hon la doncella
va, lo cor y el canter buit,
y plens los torna á sa casa
de aigua neta y de amor pur!
¡Llar, hon lo trono espetega
y hon la flama alegra llú,
mentres xiula, '1 vent de fora
y la tempesta retruny!
¡Llegendes maravelloses
que'l avi conta ais menuts,
tots arrupidets en cercle;
badant la boca y ells ulls!
¡Faules! ¡Recordances! ¡Somnis!
¡liesplendors despareguts!
Ja del ánima esglayada
no podeu matar l'enuig.
¡Oh maro Naturalesa!
¡Abeurarme en ton sí vull!
May al malhaurat li negues
l'aspra llefc de ton pit dur
done avuy ta eterna sava,
¡font darrera de salut!
A mon pit nova halenada,
á la nieva sanch nou bull.
¡Flayrors de la primavera!
¡Vent que en la tardor rebulls,
arrabasant de la arbreda
despullada el sec rebuig!
¡Viaranys entre clapises
anguilejants y perduts.
Hon lo fullaram del roure
y deis pin sota'ls peus crux!
¡Font d'argent viu, que una roca
mana y altra roca engul,
ó borbollejant alegra
lusca entre els penyals y fuig!
¡Singles, que bat la tempesta,
com la mar bat los esculls!
¡Turons, que'l raig esportella!
¡Nigulats, que'l vent sen du!
¡Lluminoses matinades!
¡Cel blau! ¡Ventijols! ¡Perfums!