la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiIANOVKATé hom a la infància per l’època més feliç de la vida. Ho és, realment? No ho és mésque per a alguns, molt pocs. Aquest mite romàntic de la infància té el seu origen en laliteratura tradicional dels privilegiats. Aquells que gaudiren d’una infància folgada i radiant alsi d’una família rica i culta, sense freturar de res, entre carícies i jocs, solen servar d’aquellstemps el record d’una praderia plena de sol que s’obrís al començament del camí de la vida.És la idea perfectament aristocràtica, de la infància, que trobem canonitzada en els granssenyors de la literatura o en els plebeus a ells infeudats. Per a la immensa majoria dels homes,si s’escau que giren els ulls cap aquells anys, la infància és l’evocació d’una èpocaombrívola, plena de fam i de subjecció. La vida descarrega els seus colps sobre el feble, iningú més feble que el xiquet.La meua no fou una infància gelada ni famolenca. Quan jo nasquí, la meua famíliahavia conquerit ja el benestar. Però era aqueix dur benestar dels qui han sortit de la misèria aforça de privacions i no volen quedar-se a meitat de camí. En aquella casa, tots els músculsestaven tensos, tots els pensaments dirigits cap a una preocupació: treballar i acumular. Ja escomprèn que, en tals condicions, no quedava molt de temps lliure, per a dedicar-lo alsxiquets. I si és veritat que no sabérem el que era la misèria, tampoc coneguérem l’abundànciani les carícies de la vida. Per a mi, els anys de la infància no foren ni la praderia assolelladadels privilegiats ni l’infern adust, fet de fam, violència i humiliació, que és la infància per a lamajoria. Fou la infància monòtona, incolora, de les famílies modestes de la burgesia,soterrada en una aldea, en un racó ombrívol del camp, on la naturalesa és tan rica com ho sónde mesquins i limitats els costums, les idees i els interessos.L’atmosfera espiritual que envoltà els meus primers anys i aquella en què havia dediscórrer la meua vida des que tinguí ús de raó, són dos mons distints entre els que s’alcen, abanda de les distàncies i els anys, una serralada de grans esdeveniments i tota una sèrie decommocions interiors, que no per quedar pudoroses són menys decisives per a la vida de quiles experimenta. Quan per primera vegada em posí a esbossar aquests records, m’assetjava,obstinadament, la sensació que no era la meua pròpia infància que evocava, sinó un viatge jaquasi oblidat per llunyanes terres. I fins i tot arribí a pensar a posar el relat en tercera persona.Però m’abstinguí de fer-ho, perquè aquesta forma convencional no fos a donar un cert aire“literari” als meus records, perquè res hi ha que em preocupe tant com fugir de fer en ellsliteratura.Malgrat, però, que es tracte de dos mons antagònics, hi ha no sé quines sendessubterrànies per què la unitat de persona es trasplanta d’un a l’altre. És el que explica, engeneral, l’interès per les memòries i autobiografies d’homes que, per una raó o altra, arribarena ocupar llocs destacats en la societat. Intentaré, doncs, referir amb algun detall allò que forenla meua infància i les meues primeres lletres, procurant no incórrer en anticipació niprejudici; és a dir, no donar als fets un enfocament predeterminat, sinó exposar-lossenzillament, tal com foren, o tal com, almenys, s’han servat en la meua memòria.Més d’una vegada m’ha succeït creure recordar fins i tot els temps en què caminavapenjat del pit de ma mare. Cal suposar, no obstant això, que traslladaria inconscientment a almeu passat la suggestió del que més tard haguí d’observar en els meus germans petits. Serveun record confús de no sé quina escena que degué desenrotllar-se sota d’un pomera, en unhort, tenint jo uns divuit mesos. Tampoc, però, aquest record és segur. En canvi, se’m fixàprou bé en la memòria el següent esdeveniment: havia anat amb ma mare de visita a casa de10