la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-Vostè no està bé del cap, Mentxinski! Li pregue que se’n vaja vostè a dormir, a veuresi allunya aqueixes quimeres, perquè no vull continuar parlant-ne.I l’home es retirà amb el cap cot i tossint. Presumisc que aquell mateix dia es posariaa cercar un altre eix al voltant del qual pogués girar més a gust.Però a les poques hores d’estar treballant, sentí que m’envaïa un cert desassossec.Aquelles paraules insinuants i fosques havien deixat en mi un rastre d’inquietud, com simenjant hagués engolit un vidre. Comencí a recordar certes coses, a confrontar-les i analitzarles.Stalin començava a cobrar als meus ulls un aspecte nou. Recorde que, passats algunsanys, Krestinski, parlant d’ell: em digué “És un home roí, d’ulls grocs.”Aquesta grogor moral d’Stalin es revelà per primera vegada a la meua consciènciadesprés de rebre la visita de Mentxinski. Poc després, aní a Moscou i, seguint el meu costum,visití Lenin primer. Parlàrem del front. A Lenin li agradava extraordinàriament que licontaren detalls de la vida diària. Uns quants fets, uns quants trets concrets, el portaven de lamà dretament al moll de l’assumpte. No podia tolerar que es passés per damunt la vidavivent. Saltant per alt alguns punts, em feia preguntes; jo li contestava i em meravellava deveure com aprofundia de bé en les coses. De tant en tant, ens tiràvem a riure els dos, perquèLenin quasi sempre estava de bon humor i jo no em tinc tampoc per home adust. Per a acabar,li contí la visita que m’havia fet Mentxinski al front sud.-És que pot contenir-se en açò ni el més lleu granet de veritat?De seguida viu que Lenin s’immutava i que la sang li afluïa a la cara.-Això són necieses –em contestà, però ja amb to insegur.-L’única cosa que a mi m’interessa saber –li diguí- és si vostè ha tingut ni per un solmoment una idea tan monstruosa com aqueixa que estic fent agitació contra vostè.-Necieses! -contestà Lenin, aquesta vegada amb un to de fermesa que immediatamentem tranquil·litzà.Aquell dia, ens separàrem amb gran cordialitat, com si un nuvolet sense importàncias’hagués dissipat sobre els nostres caps. Però jo comprenguí que a les paraules de Mentxinskino els mancava fonament. Si Lenin negava d’una manera insegura era, evidentment, perquèvolia evitar conflictes, disputes i duels personals. A mi açò em semblava també molt natural.Però era indubtable que Stalin estava sembrant una roïna llavor. Fins molt més tard no sabíque aqueixa sembra era la seua ocupació sistemàtica i quasi única. Aquest home no harealitzat mai un treball seriós.“La principal qualitat que distingeix a Stalin [em digué un dia Bukharin], és la peresa;la segona, una enveja sense límits contra tots els que saben o poden més que ell. Fins i totcontra Lenin ha fet tasca de sapa...”319