la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskil’acord prevaldria en la sessió. Si ocorria que Lenin, per qualsevol raó, temia que algú fes unaoposició seriosa als seus plans, m’avisava per telèfon: “No deixe vostè d’acudir, de capmanera, a la sessió; li concediré a vostè la paraula el primer.” Jo parlava durant algunsminuts; mentre jo parlava, Lenin comentava: “Exacte!”, i amb açò quedava gairebé decididala qüestió. No perquè els altres no s’atreviren a manifestar-se contra nosaltres. En aquellstemps, estàvem molt lluny d’aquesta cega submissió d’avui a l’autoritat ni del fastigós temorde comprometre’s per parlar o votar imprudentment. Com més reduït el servilisme burocràtic,més gran és l’autoritat d’un director. Quan jo no estava conforme amb Lenin, es produïa undebat acalorat i fins i tot violent, com més d’una vegada ocorregué. En cas de coincidènciaentre nosaltres, les deliberacions eren sempre ràpides. Si abans d’anar a la sessió no havíempogut posar-nos d’acord, ens passàvem unes esqueletes en el curs d’ella. Si per aquest mitjàles dificultats no s’aplanaven, Lenin canalitzava la cosa de manera que s’ajornés la solució del’assumpte. L’esquela en què es palesava l’opinió contrària anava escrita, a vegades, en to debroma; en aquests casos, Lenin, en llegir-la, feia enrere tot el cos. Soltava la rialla al menorpretext, sobretot quan estava cansat. Era en ell un tret infantil, perquè aquest home, a quiningú podia guanyar en virilitat, tenia molt de xiquet. Jo l’observava amb gest de triomf,veient-lo lluitar contra un atac de rialla, al pas que continuava dirigint severament el debat.En semblant casos, la tensió feia que ressaltaren els seus pòmuls més que d’ordinari.El Comissariat de Guerra, en què es concentraven, no sols els meus treballs militars,sinó també els del partit, els d’escriptor i tots els altres, estava situat fora del Kremlin. En laCasa dels Cavallers no teníem ja més que l’habitatge. Ací no anava a visitar-nos ningú. Elsque havien de tractar amb mi d’algun assumpte anaven a veure’m al comissariat. Allò quehom anomena “anar de visita” a ningú podia passar-se-li pel cap, perquè tothom sabia comd’ocupats estàvem. Cap a les cinc tornàvem del despatx. Cap a les set, ja estava jo una altravegada al comissariat, per a assistir a les sessions de la nit. Quan ja la revolució es consolidà,és a dir, molt més tard, poguí dedicar les hores de la nit a treballs teòrics i a escriure.La meua muller treballava al Comissariat d’Instrucció Pública, on tenia a càrrec seu ladirecció dels museus, monuments històrics, etc. Li tocà en sort defensar, sota les condicionsde vida de la guerra civil, els monuments del passat. I per cert què no era empresa fàcil. Ni lestropes blanques ni les roges, sentien gran inclinació a preocupar-se pel valor històric de lescatedrals de les províncies ni de les esglésies antigues. Açò donava origen a freqüentsconflictes entre el Ministeri de la Guerra i la Direcció dels Museus. Els encarregats deprotegir els palaus i les esglésies llençaven en cara a les tropes la seua falta de respecte a lacultura; els comissaris de guerra retreien als protectors dels monuments d’art donar mésimportància a objectes morts que a homes vivents. El cas era que, formalment, jo haviad’estar-me a cada pas debatent al terreny oficial amb la meua muller. Aquest tema ha donatlloc a bon nombre d’acudits i de bromes.Amb Lenin m’entenia ara sempre per telèfon. Les meues telefonades i les seues erenfreqüents i versaven sobre els assumptes més diversos. Els diferents departamentsl’aclaparaven amb les seues queixes contra l’Exèrcit Roig. Lenin em trucava immediatamentper telèfon. Als cinc minuts, tornava a preguntar-me: “Vol vostè conèixer al candidatdesignat per a ocupar el Comissariat d’Agricultura i donar-me el seu judici?” Al cap d’unahora, li interessava saber si seguia de prop la polèmica teòrica entaulada sobre la culturaproletària, i volia tercerejar-hi per a sortir-li al pas a Bukharin. De seguida, venia una altrapregunta: “¿No podria el Comissariat de Guerra deixar lliures uns quants camions al frontsud, per a transportar queviures a les estacions?” I no passava mitja hora, quan tornava a253