la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiesforços per aparèixer felinament amable amb mi me’l feien més insuportable que quanobertament donava brida solta a la seua hostilitat, perquè els motius d’aquelles carantoinesressaltaven amb massa evidència.Zinoviev tornà del Caucas. A les meues esquenes se celebraven constantsdeliberacions de fracció, en què participaven en aquell moment encara poques persones.Zinoviev palesà dels seus desitjos d’encarregar-se del discurs polític. Kamenev preguntà als“vells bolxevics” de major intimitat, la majoria dels quals havien viscut allunyats del partitper espai de deu a quinze anys:-Que potser tolerarem, realment, que Trotski s’erigisca en cap exclusiu del partit i del’estat?D’amagat pels racons, començaven a furgar en el passat i a portar a la memòria lesantigues diferències que m’havien mantingut separat de Lenin. Era l’especialitat de Zinoviev.Mentre, l’estat de Lenin s’havia agreujat bruscament; per aquesta banda no amenaçava,doncs, cap “perill”. El trio adoptà la decisió que el discurs polític estigués a càrrec deZinoviev. En formular hom la proposta davant el buró polític, després de ben madurada entrebastidors, jo no contradiguí. Tot allò tenia un marcat caràcter d’interinitat. Diferènciespaleses de criteri no les hi havia, i no s’hi veia tampoc que el “trio” seguís una línia políticadefinida. Al principi, s’havien aprovat sense debat les meues tesis sobre la indústria. Méstard, quan copsaren que ja no s’havia de témer que Lenin es reintegrés al treball, els del trio,temorosos que el congrés del partit fos a preparar-se massa pacíficament, feren un viratgebrusc. Ara, s’esforçaven a aprofitar totes les ocasions per a enfrontar-me amb els dirigents delpartit. En els últims moments, quan ja el congrés estava a punt de reunir-se, Kamenevpresentà una esmena a la meua proposició, ja aprovada, que feia referència a la classecamperola. No hi ha per a què detenir-se a analitzar ací aquella esmena, que no tenia capcontingut teòric ni polític, sinó un caràcter de pura provocació. La seua finalitat era servir depunt de suport per a les acusacions que havien de llançar-se’m (malgrat de moment nosortiren bastidors) pel meu “menyspreu” envers els camperols. Tres anys després, quan jahavia trencat amb Stalin, Kamenev em contà, amb aqueix cinisme bonàs que el caracteritza,com s’havia guisat aquella acusació, que, naturalment, cap dels seus autors preniaseriosament.Voler operar en política amb criteris morals abstractes és una empresa condemnadaper endavant al fracàs. En política no hi ha més moral que la que es desprèn de la políticamateixa, com una de les seues funcions. Però, només la política que es posa al servei d’unagran missió històrica és capaç d’atenir-se per als seus actes a mètodes morals que no admetentatxa. En descendir el nivell dels problemes polítics, descendeix també, inevitablement, el seunivell moral. És sabut que Figaro es negava a establir cap gènere de diferència entre lapolítica i la intriga. I això que visqué abans de l’era del parlamentarisme! Quan aqueixospredicadors moralistes de la democràcia burgesa volen trobar en la dictadura revolucionària,com a tal, la font de costums polítics degenerats, no li queda a hom altre remei que arronsarpiadosament les espatlles. Seria molt instructiu poder filmar i projectar una pel·lícula delparlamentarisme modern, encara que només comprengués els episodis d’un any; sempre quel’aparell de filmació no es col·loqués, precisament, a la vora del setial del president delparlament, en el moment d’ésser aprovada una proposició patriòtica, sinó en altres llocs forçadistints: als despatxos dels banquers i els industrials, als racons de les redaccionsperiodístiques, a la vora dels prínceps de l’Església; als salons de les dames de la política, alsministeris, etc., permetent també que l’òptica de la càmera cinematogràfica fes una ullada ara348