la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiQuan truquí per telèfon a la meua muller des de la redacció del periòdic per a contar-lique havia esclatat la revolució en Petrograd, el xiquet menut estava enllitat per la diftèria.Tenia nou anys, però ja sabia perfectament que la revolució significava, per a nosaltres,l’amnistia, la tornada a Rússia i mil coses més, a quina de totes millor. En arribar la bonanova, es posà en peu i començà a fer salts en el llit per a celebrar-la. Allò era, a més, senyalque començava a estar bo. Ens afanyàrem a preparar-ho tot per a sortir en el primer vapor.Correguí als consolats a despatxar els papers i visats dels passaports. El metge donà d’alta alxiquet el dia abans de marxar. La meua muller el deixà baixar al carrer un moment, mentrearranjava l’equipatge. Quantes vegades havia fet ja la mateixa operació en el nostre llargperegrinar! Però el xic no tornava. Jo estava en la redacció del periòdic. Passaren tres horesmortals, al cap de les quals sonà el telèfon del nostre pis. Primer s’escoltà una veudesconeguda d’home i després la veu de Sergioska, dient: “Estic ací!” “Ací” volia dir lacomissaria de policia de l’altre extrem de Nova York. Resulta que el xicot havia volgutresoldre, aprofitant aquella sortida, una qüestió que li torturava des de feia molt de temps; asaber: si realment existia a Nova York el carrer núm. 1 (nosaltres vivíem, si mal no recorde,en la 164). Però es perdé i començà a preguntar, fins que al final, el portaren a la comissaria.Per fortuna, sabia el número del nostre telèfon. Quan la meua muller s’hi presentà, desprésd’una hora de camí, acompanyada del xic major, la reberen amb afectuosa deferència, com avisita llargament esperada. Sergioska, tot congestionat, estava jugant a les dames amb unfuncionari de la policia. Per a ocultar un poc la perplexitat en què el col·locava aquell excésd’expectació administrativa, s’havia posat a mastegar amb els seus nous amics la negra gomaamericana. Gràcies a aquella aventura, encara és avui el dia en què s’acorda perfectament delnúmero del telèfon del nostre pis de Nova York.Dir que en aquells mesos coneguí Nova York seria una exageració imperdonable,perquè em lliurí de ple, a penes arribar-hi (i aviat n’estiguí fart), als assumptes del socialismenord-americà. De seguida vingué la revolució russa. De totes les maneres, em donà temps aconèixer el ritme general de vida d’aqueixa cosa monstruosa a què anomenem Nova York.Torní a Europa amb la sensació de l’home que només ha pogut fer una ullada a la farga enquè s’està forjant el destí de la humanitat. Em consolí pensant que algun dia tindria ocasió detornar-hi. I encara no m’ha abandonat aquesta esperança.AL CAMP DE CONCENTRACIÓEl dia 25 de març em presentí al consolat general de Nova York, en el qual suravaencara l’aire confinat de les antigues comissaries de policia russes, encara que haguessendespenjat ja, obligats per les circumstàncies, la fotografia del tsar Nicolau II. Després delssubterfugis i disputes de rigor en semblants casos, el cònsol general ordenà que em lliuràremels papers necessaris per a fer el viatge a Rússia. Al consolat anglès, on omplí el conegut plecde preguntes, m’asseguraren que les autoritats angleses no posarien cap entrebanc per adeixar-me passar pel seu territori. Com es veu, tot estava en regla.El dia 27 de març m’embarquí amb la meua família i alguns russos més al vaixellnoruec Christianiafjord. Els amics ens acompanyaren fins al vapor i ens acomiadaren amb201