la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiamb diversos sistemes. Si haguérem disposat de més temps per a emprar-lo en raonaments idisquisicions, segurament que hauríem comès molts més errors i desencerts encara.No obstant això, no pot negar-se que al si del partit sorgiren lluites intestines; lluitesque, en certs moments, prengueren un caire prou dur. Però no podia ésser altrament. Havíemd’afrontar problemes massa nous per a nosaltres i prenyats de dificultats.L’antic exèrcit encara estava dispers pel país, sembrant per totes bandes l’odi contra laguerra, alhora que nosaltres ens vèiem forçats per les circumstàncies a alçar nous regiments.Als oficials tsaristes se’ls foragitava del servei, i, no poques vegades, se’ls arreglaven elscomptes despietadament. I mentre açò ocorria, nosaltres no teníem altre remei que valdre’nsd’ells com a instructors per a la formació del nou exèrcit. Els comitès creats en l’exèrcit antichavien sorgit com un fruit de la pròpia revolució, almenys en la seua primera etapa. En elsnous regiments no podíem tolerar que existiren comitès, perquè aquests eren ja un principi dedesorganització. I fins i tot quan no s’havien dissipat encara les malediccions llençades sobrala vella disciplina, que ens veiérem obligats a implantar-ne una altra de nova. Del sistema delvoluntariat calgué passar, amb una brusca transició, al sistema de la recluta forçosa i delrègim de partisans a una organització militar regular i disciplinada. Ens calgué sostenir, diarere dia, una campanya que requeria una enorme tenacitat, intransigència i, a vegades, fins itot un poc de crueltat. Aquell règim caòtic de les partides era el fidel reflex de la basecamperola sobre la qual s’erigia la revolució. Lluitar contra ell era, doncs, lluitar per unsistema d’estat proletari contra tots aquells elements anarquistes i petit burgesos que elminaven. No obstant això, els mètodes i els hàbits de les partides i dels partisans trobavenressò i acollida als rengles del nostre mateix partit.Ja en els primers mesos de l’organització de l’Exèrcit Roig, començà a dibuixar-se enels assumptes militars una campanya d’oposició. La base principal d’aquesta campanya era ladefensa del sistema electoral, la protesta contra la col·laboració d’especialistes i tècnicsmilitars, contra la implantació d’una disciplina fèrria, contra la centralització de l’exèrcit id’altres mesures per l’estil. Els elements de l’oposició cercaren una fórmula teòrica general idigueren que l’exèrcit centralitzat era l’expressió de l’estat imperialista. Segons ells, larevolució havia de fer creu i ratlla, no sols de la guerra de posicions, sinó també de l’exèrcitcentralitzat. La revolució (deien) ha de confiar completament en la mobilitat, els atacs ràpids iaudaços, la rapidesa en els moviments. El seu millor instrument eren (sempre segons el parerde l’oposició) els petits destacaments en què entraren totes les armes combinades i queoperaren pel seu compte, sense subjecció al comandament central, aprofitant-se de lessimpaties de la població, llançant-se d’improvís sobre el flanc de l’enemic, etc., etc. En unaparaula, es proclamava com a mètode tàctic de la revolució la tàctica de la guerra deguerrilles. Tot açò no eren més que principis abstractes, que en substància es reduïen aidealitzar la nostra falta de poder. Els seriosos ensenyaments de la guerra civil, aviats’encarregaren de refutar aquests prejudicis. La dura experiència de la lluita demostrà deseguida, i ben llis i ras, els grans avantatges que tenen una organització i una estratègiacentralitzades sobre totes les improvisacions locals i tota mena de separatismes i federalismesen la milícia.Al servei de l’Exèrcit Roig estaven diversos milers (cada vegada més) oficials tretsdels quadres de les antigues formacions. Molts d’aquests oficials, no feia més de dos anysque (segons la seua pròpia confessió) tenien als liberals més moderats pels més terriblesrevolucionaris, i als bolxevics no diguem-ne: aquests eren ja, per a ells, magnituds de laquarta dimensió.310