la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiprou llarg (per Bakú, Tiflis i Batum), se’ns féu més difícil encara del que era d’ordinari, perles tempestats de neu. No obstant això, el viatge semblava exercir sobre L. D. una accióconciliadora. Com més ens anàvem allunyant de Moscou, més lliures ens sentíem del’atmosfera opriment en què havíem passat els últims mesos. No obstant això, jo tenia lasensació d’anar acompanyant un malalt greu. Sobre nosaltres pesava una gran incertesa. Quingir prendria la vida en Sukhum? Qui hi ens esperarien: gent amiga o enemics jurats?”El 21 de gener ens sorprengué a l’estació de Tiflis, camí de Sukhum. Estava assegutamb la meua muller en el departament del meu vagó en què tenia l’habitació de treball ambuna temperatura prou alta, com sempre durant tota aquella època. Trucaren a la porta i entràSermux, el meu fidel col·laborador, que m’acompanyava en el viatge. En quant el viu davant,amb la cara pàl·lida, mirant-me amb aquells ulls fixos, comprenguí que en el paper quem’allargava s’anunciava una catàstrofe. Era un telegrama desxifrat d’Stalin, que emcomunicava que Lenin havia mort. Allarguí el paper a la meua muller, que ja ho haviacomprès tot...Les autoritats de Tiflis reberen aviat un telegrama semblant. La notícia de la mort deLenin anava estenent-se per tot arreu. Fiu que em posaren en comunicació directa amb elKremlin. A les meues preguntes, em contestaren: “Funerals tindrà lloc dissabte; de totes lesmaneres vostè no havia d’arribar a temps, i li aconsellem que continue tractament.” No hihavia, doncs, opció. Després resultà que les funerals no se celebraren fins al diumenge i quehauria tingut temps a arribar a Moscou per a assistir-hi. Per inversemblant que açò semble,em mentiren en dir-me la data dels funerals. Suposaren, i des del seu punt de vista nos’enganyaren, que no se m’acudiria rectificar les seues indicacions, i ja més tard es veuria elmode de trobar una excusa. Recorde hom que en caure malalt Lenin per primera vegada,trigaren tres dies a comunicar-m’ho. Era el seu mètode. La fórmula tendia a “guanyar temps”.Els camarades de Tiflis volien que digués quelcom immediatament sobre la mort deLenin. Però jo sentia la necessitat urgent de quedar-me a soles. La meua mà no encertava aagafar la ploma. Les poques paraules del telegrama de Moscou em brunzien al cap. Però elsreunits esperaven la meua resposta. Tenien raó. Es detingué el tren una mitja hora i escriguíles línies de comiat: “Lenin ja no existeix. Ja ens hem quedat sense Lenin...” Aquellesquartilles escrites a mà foren transmeses immediatament a Moscou pel fil directe.“Arribem completament desfets [escriu la meua muller]. No coneixíem Sukhum. Lesmimoses (n’hi ha de moltes) estaven florides. Magnífiques palmeres. Camèlies. Era el mes degener i a Moscou queien unes gelades espantoses. La gent del país ens rebé molt cordialment.En el menjador del sanatori de repòs penjaven dos retrats: u, orlat de crespó negre; deVladimir Ílitx. Un altre de L. D. Volguérem despenjar el segon, però no ens atrevírem, perquètemíem que açò es pogués interpretar com una ostentació.”En Sukhum passí dies i dies estès al balcó, amb la cara girada al mar. Tanmateix estaral gener, el sol brillava, clar i ardent, al firmament. Entre el balcó i la superfície brillant delmar es dreçaven les palmeres. La constant sensació de la febre es barrejava amb el pensamentde la mort de Lenin, que no deixava de tenallar-me ni un instant. Anava rememorantmentalment totes les etapes de la meua vida: les meues trobades amb Lenin, les nostresdiferències i polèmiques, la reconciliació, la tasca comuna; hi havia alguns episodis ques’alçaven en el record, retallats per una esbalaïdora claredat. A poc a poc, anava cobrant totcontorns ferms i ben delineats. Ara, m’adonava més clarament de qui eren aquells“deixebles” que seguien fidelment el mestre en els petits detalls, però no en allò que tenia devertaderament gran. Amb l’aire del mar que entrava en els meus pulmons, tot el meu ésser361