la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskicol·legials i els “hospicians”, com els anomenàvem, formaven dos mons perfectamentdistints. Totes les vegades que volguí fer conversa amb els xicots del mandil blau, emcontestaven amb una arrufada de celles i de mala gana, afanyant-se a apartar-se de mi: elsestava rigorosament prohibit barrejar-se per a res amb nosaltres. I durant els set anys querondí per aquell pati, no poguí conèixer el nom d’un sol dels orfes. Estic segur que el pastorBinnemann usava la més curta de les fórmules per a donar-los la benedicció en la festa del’Any Nou.En la banda del pati que afrontava amb el cantó reservat a l’asil s’hi veien una sèried’artefactes rars per a fer gimnàstica: anelles, perxes, escales verticals i perpendiculars,trapezis, barres, etc. Poc després d’estar a l’escola, volguí repetir un exercici que havia vistfer a un dels asilats. Pugí per l’escala vertical, i, posant-me cap per avall, enganxí les puntesdels peus al travesser més alt i m’agafí amb les dues mans del barrot més baix de què poguí;l’exercici consistia en quedar dret sobre el sòl amb un salt elàstic, després de descriure enl’aire un arc de 180 graus. Però no encertí a soltar les mans a temps i peguí amb tot el coscontra l’escala. Era com si em tenallaren el pit amb dolors i, sense poder a penes respirar, emregirava en terra com un cuc; agafí per les cames els xicots que em rodejaven i perdí elconeixement. Des d’aleshores, he procurat parar més atenció a l’hora de fer gimnàstica.Vivia apartat quasi completament de la vida del carrer i de la plaça, i a penes gaudiade cap joc ni diversió a l’aire lliure. Procurava compensar la manca d’exercici durant lesvacances, a l’aldea. La ciutat semblava feta per a l’estudi i la lectura. I quan veia els xicsesbatussar-se als carrers m’indignava, encara que mai en faltaren ocasions.Als estudiants del gimnàs els havien posat per malnom “els arengs”, pels seus botons iescarapel·les d’argent brillant, i als de l’institut, que els usaven de color rogenc, elsanomenaven “les sardines fumades”. Un dia, de tornada de l’escola, anava jo per la Iamskaiacamí de ma casa, seguit de prop per un xic alt, estudiant del gimnàs, que no cessava deturmentar-me amb aquesta pregunta:-A quant ven vostè les sardines fumades?I com no obtingués contestació, acabà pegant-me al muscle.-Què desitja vostè? -li preguntí, panteixant i molt cortès.L’altre es quedà perplex i pensatiu per un instant, i em digué:-Té vostè tirador?-Tirador? -repetí jo-. No sé el que és això.Llavors, el xic del gimnàs, sense dir res, tragué de la butxaca un petit mecanisme: unaagulla de ganxo de fusta amb unes gomes i un tros de plom.-Amb açò tire des de les finestres als coloms de la teulada, i després me’ls mengetorrats.Mirí el meu interlocutor amb un gest de sorpresa. Aquella ocupació no em semblavamalament, encara que un tant inoportuna i fins i tot incorrecta per a una ciutat.48