la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiMon pare, ja vell, somrigué astutament, i em contestà en ucraïnès:-Vaja, per una vegada, potser que hauràs encertat...En començar l’última època del segle, anaven ja desapareixent, entre laintel·lectualitat, a poc a poc, les idees tolstoianes. El marxisme començava a triomfar sobre elmoviment populista. El duel entre aquestes dues direccions omplia amb els seus ressons lescolumnes dels periòdics de tots els matisos. Per tot arreu sonaven els noms d’aquells jovessegurs de si mateixos que s’anomenaven materialistes. Jo m’adoní per primera vegada queexistia tot açò l’any 1896.Els problemes de la moral privada, tan íntimament units a la ideologia passiva de ladècada anterior, em sortiren a l’encontre en aqueix període en què la “perfecció interior del’home” és, més que una escola, una necessitat orgànica de l’esperit en gestació. Però aquestatendència no trigà a portar-me de la mà al problema d’una “concepció del món”, que em posàdavant el dilema del populisme o el marxisme. El duel entre aquestes dues tendènciess’apoderà de mi amb un retard de pocs anys, en comparació amb el gir general que anavaprenent l’esperit del país. En el moment en què jo m’apropava a l’abc de la ciènciaeconòmica i em debatia amb el problema de si Rússia hauria de passar forçosament per lafase del capitalisme, els marxistes de la generació anterior a mi havien fet ja el camí queportava als obrers i estaven convertits en socialdemòcrates.La primera gran cruïlla de la meua vida m’agafà molt poc preparat políticament, fins itot per als meus desset anys. Eren massa els problemes que s’alçaven davant al mateix temps,i en aquest tràngol es feia impossible servar l’ordre i la lògica necessaris. Passava d’unproblema a un altre sense assossec. Allò que sí que pot assegurar-se és, però, que la vidahavia fet ja arrelar en la meua consciència unes magnífiques reserves de protesta social. Enquè consistien? En un sentiment de solidaritat envers els oprimits i d’indignació davant lainjustícia. Potser fos aquest segon sentiment el que predominés. La desigualtat humana esdestacava, ja des de la meua més primerenca infància, en les seues formes més rudes idescarnades, enmig de les impressions que la vida quotidiana anava deixant en mi; lainjustícia es revelava sovint amb el caràcter d’un franc abús en què la dignitat humanaapareixia escarnida. Baste recordar la pena del fuet que es feia patir al mugic. Aquestesimpressions foren assimilades enèrgicament per la meua consciència abans que vingueren lesteories, i hi acumularen un dipòsit de materials de gran força explosiva. Potser per açòprecisament vacil·lí algun temps davant aquelles magnes conseqüències que es desprenienineludiblement de les observacions d’aquest primer període de la meua vida.Però en el procés de la meua formació hi ha encara un altre aspecte. No és rar que enla successió de diverses generacions, els morts perduren en els vius. Tal ocorregué ambaquella generació de revolucionaris russos que hagué de viure la seua primera joventut al’atmosfera d’opressió dels anys vuitanta i següents. Malgrat les grans perspectives que obriael nou ensenyament, els marxistes, en la realitat, es revelaven presoners de l’ambientconservador de l’època: eren incapaços de tota iniciativa audaç, defallien davant elsobstacles, projectaven la revolució sobre un vague demà i propendien a veure en elsocialisme el fruit d’una evolució secular.Al si d’una família com aquella amb qui jo vivia, la veu de la crítica política hauriaressonat amb més claredat, tard o d’hora, uns anys més avant. A mi em tocaren els anyspitjors. A casa, rares vegades es parlava de política, i els grans problemes s’eludien78