la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskivanitosa, els marxistes s’atorgaven, els uns als altres, plaentment, el títol de herr doktor. Elsobrers, moltes vegades, feien una graciosa amalgama amb el tractament socialista il’acadèmic, i deien: camarada herr doktor. En els set anys complets que passí a Viena no emfou possible parlar amb sencera sinceritat a cap d’aquests dirigents, i això que estava afiliat ala socialdemocràcia austríaca, assistia a les seues reunions, participava a les manifestacions,col·laborava en els seus òrgans, i, de tant en tant, pronunciava petits discursos en alemany.No encertava a sentir-me compenetrat amb els caps, i, en canvi, no em costava cap treballentendre’m amb els obrers, en les reunions o a les manifestacions de l’1 de Maig.En tals condicions, trobí en la correspondència entre Marx i Engels el llibre quevivament necessitava, i aquest llibre, que sentia tan proper a mi, era el ressort més segur dequè disposava per a contrastar la veritat de les meues opinions i, en general, del meu mode desentir el món. Els cabdills de la socialdemocràcia vienesa usaven, en aparença, les mateixesfórmules que jo. Però no hi havia més que fer-les girar uns cinc graus entorn del seu eix i esveia que, fins i tot essent els mateixos conceptes, el contingut no podia ésser més diferent. Elque ens unia era transitori, aparent i superficial. La correspondència entre Marx i Engels fouper a mi una revelació, no teòrica, sinó psicològica. Guardant la deguda distància i lesproporcions degudes, puc dir que no hi havia pàgina que no em convencés de l’íntima afinitatd’ànima que m’unia amb aquells dos homes. L’actitud que ells adoptaven envers les personesi les idees m’era a mi familiar. Llegia entre línies els pensaments no expressats, compartia lesseues simpaties, la seua indignació i el seu odi. Marx i Engels eren revolucionaris dels peus alcap. No hi havia en ells indici de sectarisme ni d’esperit ascètic. Els dos, i sobretot Engels,podien dir que res humà els era aliè. I, no obstant això, la consciència revolucionària, queportaven en els nervis, s’alçava sempre en ells per damunt de les contingències del destí i deles obres de la mà de l’home. La mesquinesa era incompatible, no ja amb ells, sinó amb laseua sola presència. La vulgaritat fugia fins de la sola de les seues sabates. Tots els seusjudicis, les seues simpaties, les seues bromes, fins a les més corrents estaven nimbades peraqueixa brisa de noblesa espiritual que bufa a les cimes. No es feien enrere quan caliasepultar un home sota un judici demolidor; però mai murmuraven. I essent com erendespietats, no eren mai deslleials. Sentien un serè menyspreu cap a tot allò que fos brillantoraparent, cap als títols, les jerarquies i les dignitats. I el que el vil i el filisteu anomenaven elseu desdeny aristocràtic no era, en realitat, més que la seua superioritat revolucionària.Aquesta superioritat es revelava en un signe, potser el més important de tots: laindependència vertaderament orgànica que sabien sostenir sempre i onsevulla envers l’opinióoficial i consagrada. Llegint les seues lletres, comprenia, encara amb més força i evidènciaque per la lectura de les seues obres, que m’hi unia íntimament, a Marx i a Engels; i açò eraallò que em separava d’una manera irreconciliable dels austromarxistes.Aquests s’enorgullien del seu realisme i del seu mètode materialista. Però tampoc enaçò passaven de la superfície. L’any 1907 el partit acordà, a fi d’augmentar els seus fons,muntar i explotar pel seu compte una fàbrica de pa. Era una aventura malaurada, perillosa desd’un punt de vista doctrinal i pràcticament insostenible. Jo la combatí des del primer dia, peròels marxistes vienesos només es dignaren dedicar-me un somriure desdenyós de superioritat.Calgué que passaren prop de vint anys perquè el partit, després d’una sèrie de vexacions detota mena, es decidís a traspassar la indústria a un particular, saldant amb pèrdues materials imorals aquell desastrós negoci. Per a defensar-se contra el descontentament dels obrers,cansats ja de tant de sacrifici estèril, i demostrar que calia abandonar l’empresa, Otto Bauerno tingué altre remei que acollir-se a les mateixes prevencions que jo havia posat en relleucontra ella, quan es creà. Però no digué per què ell mateix no veié aleshores el que jo viu i perquè no concedí la menor importància a les meues advertències, que no eren, ni de bon tros,154