la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiParlava una barreja rara de rus i ucraïnès, en què predominava el dialecte regional. Ales persones les jutjava per les seues maneres, per la cara, pel seu mode de comportar-se, irares vegades s’equivocava.Els molts infantaments i treballs acabaren per emmalaltir ma mare, que hagué d’anarse’na consultar amb un metge de Kharkov. Un viatge d’aquests constituïa un esdevenimentmagne per al que calia preparar-se amb gran antelació. Ma mare estigué diversos diesproveint-se de diners, pots de sagí, una saqueta de bescuits, pollastres torrats i què sé joquantes coses més. Es preparaven grans desemborsaments. El metge cobrava tres rubles perla consulta. Era una quantitat inaudita, i ens ho comptàvem els uns als altres i s’ho referíem ales visites amb gest molt solemne; un gest que expressava el respecte que sentíem per laciència i el dolor que costés tan cara, al mateix temps que un cert orgull de poder resistirtarifes tan considerables. Tots esperàvem ansiosament la tornada de la viatgera. Aquesta espresentà abillada amb un vestit nou, que posà una nota de greu solemnitat en el menjadorpobletà.De petits, mon pare ens tractava amb més dolçor, i d’una manera més igual que mamare, la qual se sentia moltes vegades irritada, de vegades sense saber per què, i descarregavasobre nosaltres el seu cansament o el mal humor que li causaven els revessos econòmics.D’antuvi era més assenyat entendre’s amb mon pare que amb ella. Però amb els anys, tambéell anà fent-se més sever. Hi contribuïen les dificultats dels negocis, les preocupacions, queaugmentaven conforme s’anava estenent la hisenda, i que s’aguditzaren especialment ensobrevenir la crisi agrària de l’últim quart de segle, i els disgustos i desenganys que lidonaven els fills.En les llargues hores de l’hivern, quan la neu de l’estepa envoltava per totes lesbandes l’aldea, arribant fins a l’ampit de les finestres, a ma mare li agradava lliurar-se a lalectura. S’asseia en el banquet triangular de l’estufa que hi havia en el menjador, amb lescames posades en una cadira, o s’acomodava a la butaca de mon pare, junt a la finestracoberta de gel, ja a l’horabaixa, i es posava a llegir, remugant la lectura en veu alta, unanovel·la tota toquejada, portada de la biblioteca pública de Bobrinez, i conforme llegia, anavapassant per les línies els seus dits encallits. Moltes vegades, perdia les paraules i es detenia enles frases més difícils. I no era rar que algun dels seus fills li interpretés de paraula allò quehavia llegit, encara que canviant el sentit d’arrel. No importa; ella continuava llegint,obstinadament i incansable, i en les hores lliures dels tranquils dies hivernals, ja des de laporta s’escoltava el rítmic remugar de la seua lectura.Mon pare aprengué a lletrejar de vell, per a poder, si més no, desxifrar els títols delsmeus llibres. En 1910, estant a Berlín, m’emocionava veure aquell home que feia esforçosporfidiosos per entendre el títol de la meua obra sobre la socialdemocràcia alemanya. Enesclatar la revolució d’octubre, mon pare gaudia ja d’una posició prou folgada. Ma mare moríen 1910, però ell arribà encara a conèixer el règim soviètic. En l’apogeu de la guerra civil, tanfuriosa i tan llarga a les regions del sud, i acompanyada d’un etern canvi de governs, haguéde recórrer a peu, als setanta-cinc anys, centenars de quilòmetres, fins a trobar refugi, per pocde temps, a Odessa. Havia de fugir dels rojos, que el perseguien per ésser gran terratinent, idels blancs, que no podien oblidar que era mon pare. Quan les tropes soviètiquess’apoderaren del sud i el netejaren de blancs, es pogué traslladar a Moscou. La revolució eldesposseí, naturalment, de tot allò que tenia. Estigué dirigint més d’un any una petita fàbricade farines de l’estat, situada als voltants de la capital. Zuriupa, que regia llavors elComissariat de Subsistències, agradava de departir amb ell sobre assumptes econòmics. Mon23