la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskitelefonar per a informar-se de si estava al corrent de les diferències que existien al partitcomunista suec. I així tots els dies que jo passava a Moscou.A partir del moment en què s’inicià l’atac alemany, canvià l’actitud dels francesos,com a mínim la de la part més entenimentada que hagué de comprendre l’estupidesa que eraparlar dels nostres convenis secrets amb els Hohenzoller. Amb menys claredat, hagueren decomprendre també que ens era impossible portar endavant la guerra. Fins hi havia algunsoficials francesos que ens apressaven a signar, com més aviat millor, la pau, per a guanyartemps: el que amb més calor defensava aquesta idea era un agent francès, aristòcrata, irealista, amb un ull de vidre, que em brindà els seus serveis per a qualssevol diligències, perperillosa que fos.El general Lavergne, successor de Niessel, em féu, en termes cautelosos i un tantaduladors, una sèrie de consells que no em serviren de res, però que no estaven malamentintencionats, com a mínim quant a la forma. Si es jutja per les seues paraules, el governfrancès s’aplanava ja com davant un fet consumat a la pau de Brest-Litovsk, i estava disposata prestar-nos ajuda desinteressada per a l’organització del nou exèrcit. S’oferí a posar a lameua disposició els oficials de la nombrosa missió militar francesa que retornava deRomania. Dos d’ells, un comandant i un capità, anaren a allotjar-se enfront del Comissariatde Guerra, perquè jo els tingués constantment a mà. Confesse que jo els reconeixia méscompetència en matèria d’espionatge que en assumptes militars. M’enviaren una sèried’informes escrits, que en el tropell de treball d’aquells dies no em quedà temps per a llegir.Entre els episodis d’aquell breu “armistici”, es compta el de la recepció de lesmissions militars de l’Entente, al comissariat. N’hi havia un mut, i totes tenien unacomposició nombrosa. Un dia, es presentaren al meu despatx, que era prou reduït, com unsvint home. Lavergne me’ls anà presentant. Alguns tenien per a mi unes paraules amables. Elque més s’hi destacà fou un general italià, tot desmadeixat, que em felicità per haver assolitnetejar Moscou de bandits.-Ara -em digué, amb un somriure encantador- ja es pot viure a Moscou amb lamateixa tranquil·litat que en qualsevol altra capital del món.Allò em semblava un poc exagerat. Estàvem allí reunits i no se’ns acudia res. Elsinvitats no es decidien a alçar-se i anar-se’n. I jo no encertava tampoc a cercar el mode dedesfer-me’n. Per fi, vingué a treure’ns de compromisos el general Lavergne, preguntant-me sino tenia res a oposar a què els representants militars no seguiren robant-me el temps. Licontestí que, tanmateix de com de dolorós m’era que separar-me d’una companyia taninsigne, no m’atrevia a contradir. Tots hem passat en la vida per escenes que després nopodem evocar sense un petit somriure de vergonya. Una d’aquestes escenes fou, en la meuavida, la visita de les comissions militars de l’Entente.Els treballs militars continuaven ocupant, i cada vegada més, la part principal del meutemps, doncs que no en va havia de començar per l’abc. En allò tocant a la tècnica il’estratègia, semblà que la meua missió consistia a posar a persones adequades en el seu llocadequat i brindar-les la possibilitat de demostrar allò que valien. La tasca política id’organització coincidia en un tot amb la labor de partit. Era l’única manera de pujar la cosa.Entre els laboriosos peons del partit als qui em trobí en el departament de guerra,estava Sklianski, un metge militar. Malgrat la seua joventut (llavors, en 1918, a penes tindria254