la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskirevolució. El mateix punt de vista defensava jo en el nostre periòdic, encara que amb laresistència passiva de Martov.Apressats per les masses, els menxevics feien tot gènere d’esforços per inclinar-se capa l’ala esquerra al si del soviet. Hagué de passar algun temps abans que es consumés, ja sotaels primers colps de la reacció, el gir iniciat. Al febrer de 1906, Martov, cabdill delsmenxevics, escrivia una lletra a Axelrod plena de lamentacions: “Ja han passat dos mesos [...]No encerte a portar a terme cap obra començada [...] No sé si serà la neurastènia o la fatigapsíquica, però la veritat és que no aconseguisc desenrotllar degudament una sola idea.” Lamalaltia que Martov no encertava a diagnosticar tenia un nom molt clar: menxevisme. Sí; enun moment revolucionari ésser oportunista és, abans que res, patir un gran embull mental i laincapacitat de “desenrotllar degudament una idea”.Quan els menxevics començaren a penedir-se públicament del que havien fet i aatacar la política del soviet, jo em llencí a defensar-la, primer en la premsa russa, i després enels periòdics alemanys i en la revista polonesa que editava Rosa Luxemburg. D’aquestapolèmica entorn dels mètodes i les tradicions del primer moviment, nasqué el meu llibreRússia en la revolució, publicat i reeditat més tard en diversos països amb el títol de 1905.Després del colp d’octubre, aquest llibre gaudia de gran predicament, i es tenia per unaespècie de tractat oficial del partit, no sols a Rússia, sinó entre els comunistes dels païsosoccidentals. Després de morir Lenin, però, desencadenada contra mi la croada que espreparava tan gelosament, aquell llibre caigué sota anatema. Al principi, els contradictors eslimitaren a unes quantes observacions mesquines i insignificants. Però, a poc a poc, la críticaanà fent-se més atrevida; cresqué, es multiplicà, es féu més complicada i més insolent, alçà laveu tot el li calgué per a ofegar en ella la del seu propi desassossec. I així anà formant-seretrospectivament aquella llegenda del duel entaulat entre Lenin i Trotski durant la revolucióde 1905. Aquest primer moviment revolucionari agità la vida del país, la vida del partit i lameua pròpia. Anàvem enfortint-nos i fent-nos aptes per a l’acció. La meua primera empresarevolucionària de Nikolaiev havia estat un mer assaig provincià fet a les palpentes. Noobstant això, l’assaig no fou estèril. Potser en cap dels anys que després vingueren em fosdonat entrar en tan íntim contacte amb els obrers de la massa com en Nikolaiev. Aleshores notenia encara un “nom”, ni res que em separés d’ells. Allí, se’m quedaren fixats en laconsciència per sempre els tipus fonamentals del proletariat rus. Els que després coneguí, noforen, amb lleus excepcions, més que variants. A la presó haguí d’iniciar-me en els estudisrevolucionaris començant quasi per l’abc. Dos anys i mig d’empresonament i altres dos dedesterrament em brindaren ocasió per a fonamentar teòricament les meues ideesrevolucionàries. La primera emigració fou per a mi una alta escola de política. Sota ladirecció dels millors marxistes revolucionaris aprenguí a contemplar els esdeveniments ambl’enfocament de les grans perspectives històriques i sota l’angle visual de les relacionsinternacionals. En acabar aquell període d’emigració, m’havia separat dels dos grups queportaven la direcció del moviment: el bolxevic i el menxevic. Retorní a Rússia en el mes defebrer de 1905, uns quants mesos abans que els altres emigrats dirigents, els quals no espresentaren fins a octubre i novembre. Entre els camarades russos no hi havia un sol que empogués ensenyar res. Lluny d’això, haguí d’ocupar jo mateix la tribuna del mestre. En aquellany turbulent, els esdeveniments se succeïen amb una extraordinària celeritat. Calia adoptarunes posicions sense parar-se a pensar-ho, ràpidament. Les proclames anaven a les caixesamb la tinta encara fresca. La lluita em donava ocasió per a aplicar per primera vegada, d’unamanera directa, els fonaments teòrics adquirits a la presó i en el desterrament, el mètodepolític assimilat en l’emigració. Els esdeveniments que es desenvolupaven, no m’agafavendesprevingut. La seua mecànica no m’era desconeguda (o com a mínim, així ho creia jo); em136