la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiHi havia molts xics que se n’anaven al mar amb barca a pescar a línia. Jo no hiparticipava mai. I cosa rara, el mar no havia tingut encara cap paper en la meua vida, tot i queportava set anys vivint-ne a la vora. Durant tot aquest temps, no posí el peu en una barca nillencí a l’aigua un ham, ni tinguí amb el mar més relacions que les meues travessies de laciutat a l’aldea i d’aquesta a la ciutat. Els dilluns, apareixia Karlson amb el nas torrat pel sol ila pell tota aclivellada, jactant-se de com de bé ho havia passat pescant; a mi, aquests plaersem semblaven remots i aliens per complet a la meua vida. Encara no havia apuntat en mi lagran passió per la caça i la pesca.A l’escola preparatòria fiu gran amistat amb Kostia, fill d’un metge. Tenia un anymenys que jo, i era baix d’estatura, molt retret, astut i bergant, amb ullets penetrants. Teniaapamada la ciutat, cosa en què em treia gran avantatge. No es distingia gran cosa perl’aplicació; jo, en canvi, treia sempre, des del primer dia, les millors notes. Aquest Kostiaestava parlant sempre a la seua casa de mi, i un dia, sa mare, una senyora petita i flaca, acudía la dona del meu cosí a pregar-li que permetés als dos xicots fer junts els temes i exercicis.Sotmès l’assumpte a debat, en el que fou consultat el meu parer, s’hi decidí assentir a allò quese sol·licitava. Compartírem per espai de dos o tres anys el mateix banc, fins que haguéremde separar-nos, per quedar-se l’altre enrere. Però encara continuàrem essent amics durantmolt de temps.Kostia tenia una germana, de dos anys més que jo, que estudiava al gimnàs. Lagermana tenia amigues, i aquestes germans. Les xiques estudiaven música i els xics feien lacort a les amigues de les seues germanes. En les festes d’aniversari, els pares rebien els seusinvitats, i a poc a poc anava formant-s’hi un món de simpaties i rivalitats, valsos, jocs,enemistats i enveges. Centre d’aquest món era la família de A., un comerciant ric, que viviaen la mateixa casa i en el mateix pis que la de Kostia, de manera que els dos habitatgesdonaven a la mateixa galeria sobre el pati, on se celebraven tota una sèrie de trobades si fa ono fa casuals. En aquesta família surava una atmosfera força diferent de la que jo estavaacostumat a respirar a casa dels meus parents. Molts estudiants i estudiantes de batxilleratflirtejaven a totes hores davall el benèvol somriure de la senyora de la casa. En les conversesapareixia sense parar el tema de l’amor. Jo manifestava davant aquestes qüestions el majordesdeny, encara que, certament, el tal desdeny no tenia res de sincer.-Si alguna vegada s’enamora vostè –em digué, amb to d’iniciada, la germana major dela casa, una estudianta de catorzes anys- no deixe de dir-m’ho de seguida.-Ben bé que puc prometre-s’ho, ja que sé que a res m’obligue -li contestí jo, ambaqueixa displicent majestat de qui està segur de si, perquè no en va cursava ja segon anyd’institut.No haurien passat dues setmanes d’açò, quan les xiques organitzaren unarepresentació de quadros plàstics. Davant d’un gran drap negre esguitat d’estrelles de paperd’estany, que li servia de fons, la germana menuda, amb els braços enlaire, simbolitzava laNit.-Que n’és de bonica!, veritat? –em digué la germana major, pegant-me amb el colze.Alcí la vista, i assentint en el meu interior, decretí sobtadament arribada l’hora decomplir la meua promesa. Poc després, la germana major em sotmetia a un interrogatori:49