la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskis’esforçava a comprendre com podia ésser possible allò. Mon pare estava pàl·lid, silenciós,content i descoratjat alhora.Fórem condemnats tots a la pèrdua dels drets civils i al desterrament a Sibèria. Lacondemna era relativament benigna.. Crèiem que ens enviarien a treballs forçats. No obstantaixò, el desterrament siberià no era ja aquell desterrament administratiu a què m’havienenviat la primera vegada. Era una deportació indefinida i qualsevol temptativa d’evasió escastigava amb tres anys de presidi. La pena de quaranta-cinc fuetades, que completavatradicionalment la de presidi, havia estat suprimida dos o tres anys abans.Jo escrivia a la meua muller, el 3 de gener de 1907:“Fa dues o tres hores que ens han portat a la presó de dipòsit. Confesse que m’heseparat amb un cert desassossec nerviós d’aquella cel·la de la presó preventiva. M’haviaacostumat ja a la petita cabina, en què es treballava tan còmodament. Sabíem que a la presó dedipòsit ens posarien una altra vegada en cel·la comuna, i res hi ha més fatigós. Després vindràla brutícia, el soroll, el tragí de les etapes, que conec tan bé. Qui sap quant de temps passaràfins que arribem al punt de destí! I qui pot predir quan estarem de tornada! ¿No m’hauriavalgut més seguir tranquil·lament en la cel·la número 462, llegint, escrivint i esperant?Ens han portat ací avui, sobtadament, sense haver-nos preparat ni dit res. En eldepartament de lliurament ens obligaren a vestir de presidiari. Ens sotmetérem a aquestadisciplina amb la curiositat de xics de l’escola. Era divertit veure’s els uns als altres vestitsamb aquells pantalons grisos, samarra i gorra grisa. Una cosa hi mancava, no obstant això, iera el clàssic rombe de l’esquena. Ens permeteren continuar amb la roba interior i les sabatesque portàvem. Així abillats, a la nova usança, irrompem tots junts estrepitosament en lacel·la.”Poder continuar calçant les sabates que portava, no deixava de tenir la seuaimportància per a mi, perquè a la sola d’una d’elles portava amagat un magnífic passaport, iels tacons, que eren alts, albergaven unes quantes monedes d’or. Anàvem destinats tots al’aldea d’Obdorsk, situada molt més enllà del cercle polar. Des d’Obdorsk fins a l’estació delferrocarril més pròxima hi ha mil cinc-centes verstes, fins a l’estació telegràfica més propera,vuit-centes. No hi ha correu més que una vegada cada quinze dies, i en l’època de les gransriuades, a la primavera i la tardor, es passen mes i mig o dos mesos sense rebre una lletra. Peral trànsit havien adoptat grans precaucions. L’escorta de Sant Petersburg no semblavamerèixer-los gran confiança. El sotsoficial que muntava la guàrdia del nostre cotxe amb elsabre desembeinat ens declamà les poesies revolucionàries més noves. Al cotxe immediat alnostre venia un destacament de gendarmes que rodejava el nostre vagó en totes les estacions.Per la seua banda, els empleats de les presons es comportaven molt afectuosament ambnosaltres. La balança de la revolució i la contrarevolució ballava encara, i no se sabia dequina banda anava a inclinar-se. L’oficial de l’escorta començà ensenyant-nos lesinstruccions dels seus caps, que l’autoritzaven per a no posar-nos manilles, tot i que la llei hoexigia. El dia 11 de gener, escrivia a, la meua muller el següent:“I la cortesia i atencions de l’oficial no són res, comparades amb les dels soldats;gairebé tots han llegit la informació de la vista que publicaren els periòdics, i ens tracten ambuna simpatia extraordinària [...] Fins a l’últim moment no saberen a qui havien d’escortar ni aon. Si es jutja per les precaucions amb què els havien tret sobtadament de Moscou per aportar-los a Sant Petersburg, s’imaginaven que seria per a portar a la presó de Schlüsselburgalgun condemnat a mort. Jo havia notat, en lliurar-nos a l’escorta de la presó de dipòsit, queels soldats estaven posseïts de gran emoció i que desplegaven una estranya disciplina, en què142