la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiSe li veia, no obstant això, la satisfacció que li causava el que els camarades jovescomprenguérem l’esforç gegantí que representava la més important de les seuesinvestigacions econòmiques.En aquesta primera conversa només es parlà molt vagament de la meua comesa. Emdigué que passés algun temps en l’estranger, que estudiés els llibres interessants, queobservés, i ja es veuria després el que feia. Jo, no obstant això, tenia el propòsit de tornar aRússia clandestinament, passat algun temps, per a lliurar-me de nou a la tasca revolucionària.Nadexda Konstantinovna em cercà allotjament uns quants carrers més enllà del seu,en una casa en què vivien Vera Ivanovna Zassulitx, Martov i Blumenfeld, el regent de laimpremta d’Iskra. Es pogué aconseguir un habitació per a mi. Les habitacions, seguint elcostum anglès, no estaven en el mateix pis, sinó en pisos distints: en el de baix vivia lapatrona, i en els altres, els inquilins. Hi havia, a més, una espècie de sala comuna en quèpreníem cafè, fumàvem, xerràvem incessantment, i en què regnava un gran desordre a què noeren aliens la Zassulitx ni Martov. La primera vegada que hi fou de visita, Plekhanov se n’anàdient que aquella sala era una cova de gitanos.Així començà la breu etapa londinenca de la meua vida. Devorí ansiosament tots elsnúmeros publicats d’Iskra i els opuscles de Zaria, publicada per la mateixa redacció. Erenuns articles magnífics, en què la profunditat científica no cedia a la passió revolucionària, niaquesta a aquella. M’enamorí vertaderament d’Iskra, avergonyit de la meua incultura ifermament decidit a sortir-hi molt de pressa. Comencí aviat també jo a col·laborar en elperiòdic. Al principi, amb notícies breus, a les que després seguiren els assajos polítics i elsarticles de fons.Per aquells dies també participí en una discussió en Whitechapel, on haguí decontendre amb el patriarca de l’emigració russa, Txaikovski, i amb l’anarquista Txerkesov,que ja no era tampoc cap jove. Estava vertaderament sorprès de veure els puerils argumentsamb què aquells ancians venerables intentaven polvoritzar les teories marxistes. Em recordeque torní a casa molt content, gairebé corrent. Com a element d’enllaç amb Whitechapel iamb el món que em voltava em servia Alexeiev un emigrat marxista que portava molt detemps vivint a Londres i simpatitzava amb la redacció d’Iskra. Ell fou qui m’inicià en la vidaanglesa i m’equipà amb una sèrie de coneixements molt útils. Alexeiev parlava sempre deLenin amb gran respecte. “No sé, però crec que Lenin té més importància per a la revolucióque Plekhanov”, em digué un dia. A Lenin no li ho contí, naturalment, però sí a Martov.Aquest ho escoltà sense fer el menor comentari.Un diumenge aní amb Lenin i Nadexda Kostantinovna Krupskaia a una església deLondres, on se celebrava un míting socialdemòcrata alternant amb càntics de salms. Pujà a latribuna un caixista que havia estat a Austràlia, i parlà de la revolució social. De seguida,s’aixecaren tots i començaren a cantar: “Oh, Déu totpoderós, fes que no hi haja reis ni hajarics!” Jo no en feia fe de les meues oïdes ni dels meus ulls. Quan sortírem de l’església,recorde que digué Lenin:-En el proletariat anglès estan dispersos una sèrie d’elements socialistes irevolucionaris, però tan barrejats amb idees i prejudicis conservadors i religiosos, que aquestsno els deixen manifestar-se ni generalitzar-se.110