la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskimeu ni em simpatitzava? Fiar-me més d’allò que es degut de la solidaritat dels meuscompanys? Conforme m’apropava a casa, anava sentint-me menys animós. S’ho contí tot, talcom havia ocorregut, amb el rostre desencaixat i el cor agonitzant, desfet en plor. Els meusparents em consolaren com millor pogueren, perquè la veritat és que la notícia els deixàgelats. Fanny se n’anà a veure el director, a Kriskhanovski, a Iurtxenko; féu moltíssim perexplicar-los, per convèncer-los, posant per testimoni la seua pròpia experiència pedagògica,tot sense que jo me n’assabentés. Passaren diversos dies. Jo, assegut en un racó, al meucostat, damunt de la taula, tancada i immòbil, la motxilla dels llibres, (estava inconsolable).Com acabaria tot allò? El director digué que convocaria una junta de professors i elssotmetria la qüestió, perquè ella decidís. Però açò tenia més d’amenaça que de promesa. Escelebrà la junta i Moisès anà a informar-se del resultat. L’emoció amb què, corrent el temps,havia d’esperar a conèixer la sentència d’un tribunal tsarista no té punt de comparació amb laque aquell dia em dominava, esperant la tornada del meu parent. Per fi, sonà la porta delcarrer i escoltí els passos familiars per l’escala amunt. S’obrí la porta que donava almenjador, i en aquest moment sortí de l’altra habitació Fany. Fiu a una banda, un poquet resmés, la cortina, darrere de la qual tenia el meu refugi.-Expulsat -digué Moisès amb fatigat to.-Expulsat? -tornà a preguntar Fany, a qui quasi li faltava l’alè.-Sí, expulsat -corroborà Moisès, en veu més baixa encara.Jo no moguí els llavis. Mirí cap a Moisès i Fany i torní a refugiar-me darrere de lacortina. La dona del meu cosí, que anà a Ianovka a passar les vacances d’estiu, contava que,en escoltar això de l’expulsió, m’havia posat groc com la cera, i que havia tingut por que empassés quelcom. Però no plorí; em sentia dominat per un gran desassossec.En el consell de disciplina que em formaren, el debat girà entorn de tres formesd’expulsió: una, em privava de dret a cursar en cap establiment d’ensenyament del regne; unaaltra, em tancava les portes de l’Institut de Sant Pau, i una altra, finalment, em deixava obertel camí per a tornar a les seues aules. A la fi, s’hi acordà la fórmula més benigna. Jotremolava pensant en com anirien a prendre la cosa els meus pares. Els meus parents feren totel possible per a preparar-los i amortir el colp. Fany escrigué una llarga i detallada lletra a lameua germana major, donant-li instruccions sobre el mode com havia de transmetre la notíciaals meus pares. Fins a finalitzar el curs romanguí en Odessa, i me n’aní a l’aldea, (comsempre) en temps de vacances. Durant les llargues vetllades, quan ja els meus pares estavenen el llit, em dedicava a pintar-los a la meua germana i al meu germà major eldesenrotllament de l’assumpte, imitant els alumnes i professors que hi havien intervingut. Icom encara tenien frescos els records dels seus anys d’escola, i, a més, em tractaven com unacriatura, tan prompte movien el cap amb gest de reprotxe com, d’altres ocasiones, es tiraven ariure per a celebrar les meues gràcies. De la rialla, la meua germana passava al plor i s’estavallarga estona xanglotant, amb el cap recolzat a la taula. Conveniren que me n’anés de viatge aalgun lloc per una o dues setmanes, perquè, durant la meua absència, ella ho fes saber a monpare. La meua germana tremolava només de pensar en aqueixa entrevista. Davant el fracàsdels estudis del meu germà major, mon pare havia dipositat en mi totes les seues il·lusions idesprés dels primers anys, plens de promeses, tot s’enfonsava.Quan, passats vuit dies, torní a casa amb el meu amic Grisxa, comprenguí que ja hosabien tot. Ma mare saludà el meu amic amb grans mostres d’afecte i a mi féu com si no em61