la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskicrisi es produís en la mateixa revolució. És que Lenin podia posar-se malalt i morir com unaltre qualsevol? Era difícil resignar-se a pensar que Lenin pogués veure’s privat de lapossibilitat de moure’s i de parlar. Tothom creia fermament que se sobreposaria a la crisi is’aixecaria del llit sa i bo.”I tal era també la creença que imperava en el partit.Transcorregué molt de temps, fins que, tendint la vista sobre el passat, torní a adonarme’n,amb esbalaïment, que havien deixat passar tres dies sense donar-me notícia de lamalaltia de Lenin. Tot just quan passà allò no m’havia sorprès; però evident que no estractava d’una casualitat. Els que de tant de temps arrere es preparaven per a donar-me labatalla, i sobretot Stalin, volgueren guanyar temps. Aquella malaltia era de les que podenmenar a un desenllaç tràgic de la nit al dia. D’un moment a un altre, podien cobrar un caireagut totes les qüestions de la direcció de la política. Als meus adversaris els conveniadisposar almenys d’un dia per a preparar les seues coses. Es posaren a xiuxiuejar pels racons,cercant entre ells els millors camins i mètodes per a l’atac. És de suposar que fos en aquellsdies quan es formà el “trio” (Stalin-Zinoviev-Kamenev) que m’havia de donar la batalla. PeròLenin sortí del tràngol; el seu organisme, regit per aquella voluntat indomable, féu un esforçgegantí. El cervell, que estava ja a punt de morir asfixiat per manca de reg sanguini i quehavia perdut la facultat d’articular sons, es tornà a reanimar.A finals de maig, me n’aní a un llac situat a unes vuitanta verstes de Moscou, apescar. En aquella comarca, a la vora del llac, hi havia un sanatori infantil, que portava elnom de Lenin. Els xiquets m’acompanyaren per la vora, informant-se de la salut de VladimirÍlitx, i em lliuraren una lletra i un manoll de flors silvestres perquè li les enviés en nom seu.Lenin no podia escriure encara i dictà unes línies al seu secretari:“Vladimir Ílitx m’encarrega d’escriure-li, dient-li que li sembla molt bé la seua idead’enviar als xiquets del sanatori de Podsolnexnaia un regal en nom seu, que vostè els potlliurar. Li prega també que done les gràcies als xiquets per la seua lletra cordial i per les flors,i que els diga que lamenta molt no poder accedir a la seua invitació, perquè no dubta que alseu costat es reposaria totalment.”En les mes de juliol, Lenin estava de nou en peu, i si bé fins a octubre no es reintegràoficialment al treball, seguia de prop tots els assumptes i s’interessava per ells. Durantaquests mesos de convalescència, una de les coses que més li preocuparen fou el procés quese seguia contra els socialrevolucionaris. Aquests havien assassinat Volordarski i a Uritski,ferit de prou gravetat Lenin i atemptat dues vegades contra el meu tren. Era cosa de prendreallò seriosament. Tot i que no fos des del punt de vista idealista dels nostres enemics, tambénosaltres sabíem apreciar el “valor de la personalitat en la història”. No podíem tancar els ullsni arronsar els muscles davant el perill que amenaçava la revolució, si permetíem quel’enemic fos derrocant a trets, un rere l’altre, tots els nostres cabdills.Alguns dels nostres amics humanitaris, d’aqueixos que no senten fred ni calor davantles coses, no es cansaven de repetir-nos que, si bé comprenien que les represàlies, en general,eren inevitables, afusellar un enemic pres era sortir dels límits justos de la legítima defensa.Volien que mostràrem “benevolència” en aquell assumpte. Clara Zetkin i d’altres comunisteseuropeus (que en aquell moment encara s’atrevien a dir-nos a Lenin i a mi, a la cara, allò quepensaven) insistien que perdonàrem la vida als acusats i que ens limitàrem a imposar-lospenes de presó. Aquesta solució era, aparentment, la més senzilla. Però el problema de lesrepresàlies personals cobra, en una època de revolució, un caràcter força especial, contra el335