la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiHe deixat enrere els primers cinc anys de la meua vida. La meua experiència es vadilatant. La vida és increïblement rica en idees i en troballes, que el mateix es teixeixenafanyosament en el més apartat racó que en les grans cruïlles del món. Els esdeveniments esprecipiten sobre mi, un rere l’altre.Un dia, porten del camp una jornalera mossegada per un escurçó. La xicota plora,inconsolable. Li lligaren la cama, unflada ja, per damunt del genoll i li ficaren el peu en ungibrell ple de sèrum de llet. La portaren a l’hospital de Bobrinez, i al poc de temps tornà i esposà a treballar de nou. Portava la cama del mos ficada en una calça bruta i trencada, i elsjornalers, ara, la tractaven sempre de senyoreta.Un porc senglar mossegà al front, els muscles i el braç un xicot que s’apropà aencebar-lo. Era un porc senglar gegantí que havien portat per a regenerar la porcada. El xiconpassà un por horrorosa, i sanglotava com una criatura. També el portaren a l’hospital.Dos jornalers joves es llençaven, d’un carro a un altre, tridents de ferro per a manejarel fenc. Jo bevia amb els ulls aquell espectacle. Un dels tridents se li clavà en el costat a undels dos mossos, que caigué del carro donant crits.Tot açò passà en el transcurs d’un estiu, i no hi havia cap que transcorregués senseesdeveniments.En una nit de tardor, la barraca de fusta en què s’albergava el molí s’enfonsà sobrel’estany. Ja feia molt de temps que estaven podrits els pivots, i la tempestat arrossegà lestaules com les veles d’un vaixell. El motor, el molí d’ordi, la màquina classificadoraapareixien nus, enmig de les runes. I per enmig les posts saltaven a cada moment rates demolí, d’una grandària imponent.Un dia, m’escapí amb l’aiguader a caçar fures. La caça consisteix a tirar aigua al cau,procurant no fer-ho massa de pressa ni molt lentament, i esperar, pal en mà, que aguaite elmorro de l’animalet, amb la seua pell suau i humida. Una fura vella resisteix molt de temps,tapant el clot amb el cul, però al segon poal d’aigua es lliura i surt a cercar la mort. Després,es tallaven les potetes a la víctima i es lligaven amb una corda, perquè el zemstvo pagava uncopec per cada fura morta. Al primer, bastava presentar la cua, però els hi havia tan hàbils,que feien una dotzena de cues de la pell de l’animal. Per això ara, exigien que es presentarenles potes. Torní a casa tot mullat i ple de terra. Els meus pares no veien amb bons ullsaquestes escapades; preferien que m’estigués en el menjador, assegut al sofà, copiant aquellsdibuixos que representaven Èdip el cec i Antígona.Em recorde que una vegada tornava amb ma mare de Bobrínez, la vila pròxima a lanostra aldea. Cegat per la resplendor de la neu i bressolat pels vaivens del trineu, em quedímig dormit. En un viratge, bolca el trineu, i caic boca per avall. Quede davall d’una manta, iun munt de fenc. Escolte els crits de por de ma mare, però no encerte a respondre. El cotxer(que és nou), un pallard corpulent i ros, alça la manta i dóna amb mi. Tornem a instal·lar-nosen el trineu i reprenem el viatge. Jo comence a queixar-me que el fred em corre per l’esquenacom un formiguer.-Un formiguer? -exclama el pallard de barba rossa, girant-se vers mi i deixant aldescobert les seues dents blanques i fortes.33