la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-Abans de trencar-se el cap pensant en un Govern futur vegen vostès com se lesarreglen amb el govern present.En Stuttgart li recordí aquesta conversa.creia.-Confesse -em digué- que han estat vostès més prop del govern provisional del que joAdler estava sempre molt amable amb mi. No ignorava que el règim del sufragiuniversal implantat a Àustria era, en rigor, una conquesta que devien al soviet dels diputatsobrers de Petrograd.Quelch, que l’any 1902 m’havia facilitat l’entrada al British Museum, cridà a laconferència diplomàtica, en una sessió del congrés, sense servar el respecte ni les formes, unareunió de bandits. L’epítet no li agradà al príncep de Bülow, aleshores canceller. El govern deWurtemberg, coaccionat amb el de Berlín, expulsà el delegat anglès del seu territori. Bebels’hi disgustà molt. Però el partit no cregué oportú fer res contra l’expulsió. Ni tan solsorganitzar una manifestació de protesta. Els congressos de la Internacional eren, pel que esveu, com un col·legi de xicots, en què el professor expulsava un alumne molest i els altres esquedaven ben calladets. Qualsevol que no estigués cec podia veure que darrere d’aquellesxifres imponents de què feia ostentació la socialdemocràcia alemanya començava a alçar-seuna ombra d’impotència.A l’octubre de 1907 em trobava ja en Viena, on al poc de temps s’hi presentà la meuamuller amb el xiquet. Mentre que es desencadenava la nova onada revolucionària, ens anàrema viure a un poblet dels afores, anomenat Hütteldorf. L’espera havia d’ésser llarga. L’onadaque ens tragué de Viena, després de set anys, no fou precisament la revolució, sinó aquellaaltra, molt distinta, que amerà de sang el sòl d’Europa. ¿Per què ens anàvem a viure a Viena,en una època en què tots els emigrats es congregaven a Suïssa i a París? A mi m’interessavamolt, aleshores, la vida política alemanya, i, no podent fixar la nostra residència a Berlín, perraons de policia, ens anàrem a viure a Viena. En els set anys que hi romanguí dediquí moltamés atenció a la política alemanya que no a l’austríaca, la qual li recordava a homconstantment les voltes que dóna l’esquirol dins del tambor.A Víctor Adler, en qui tots acataven al cap del partit, el coneixia des de l’any 1902.Havia arribat el moment de conèixer també als que el rodejaven i al partit en conjunt. AHilferding me’l presentaren a l’estiu de 1907, a casa de Kautsky. Era l’època en què estavaescalant les cimes del seu revolucionarisme, cosa que no l’impedia odiar passionalment aRosa Luxemburg i menysprear Carles Liebknecht. No obstant això, en allò tocant a Rússia,estava disposat llavors, com tants d’altres, a arribar a les conclusions més radicals. Lloà elsmeus articles, que havien vist la llum, traduïts en Neue Zeit, abans de la meua evasió al’estranger, i, amb gran sorpresa meua, quan encara no havíem canviat més que unes quantesparaules, em proposà que ens tutejàrem. Açò donava a les nostres relacions, exteriorment,una forma d’intimitat que no responia a cap fonament polític ni moral.Hilferding parlava aleshores amb el major menyspreu de la fossilització i passivitat dela socialdemocràcia alemanya, comparant-la amb l’activitat que desplegaven els austríacs. Noobstant això, aquestes crítiques no sortien de les quatre parets de l’habitació que espronunciaven. La posició de Hilferding era la d’un funcionari doctrinal al servei del partit; nimés ni menys. Sempre que venia a Viena em visitava, i una nit em presentà en un cafè els151