la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotski-Aviat, aviat han d’acabar amb tot el que tenen -deia mon pare, amb gest de reprotxe.Aquestes famílies senyorials de la província de Kherson tenien els dies comptats.Totes marxaven ràpidament vers la ruïna, el mateix les de la noblesa hereditària i les d’anticsfuncionaris recompensats pels seus serveis, que les dels polonesos, alemanys i jueus als quihavia estat concedit adquirir terres abans de 1881. Els fundadors de moltes d’aquestesdinasties de l’estepa eren, a la seua manera, homes extraordinaris, cavallers de fortuna i, enrigor, vertaders bandits. Jo no arribí a conèixer-ne personalment cap, perquè en el meu tempsja havien desaparegut tots de l’horitzó. Molts d’ells havien començat a viure en el no-res,arribant a fer-se amb riqueses fabuloses mitjançant audaços colps de mà, que no poquesvegades queien de ple dins de la llei penal. La segona generació es criava ja en un ambient desenyoriu acabat de forjar, amb les seues converses en francès, el seu billar i tota mena dedissipacions. La crisi agrària que sobrevingué en l’últim quart de segle, provocada per lacompetència d’Amèrica, portà la seua ruïna, i caigueren tots, com cau el fulla seca de l’arbre.La tercera generació no era ja més que una multitud d’estafadors arruïnats, de gandulsindolents i de vells prematurs i caducs.La família Gertopanov era el prototip del llinatge noble arruïnat. La seua finca,Gertopanovka, havia donat nom a una gran parròquia i a una comarca extensa, pertinença totaella, en un altre temps, de la família. Ara, l’antiga propietat quedava reduïda a 400 desiatines,i fins i tot aquestes carregades d’hipoteques i gravàmens. Mon pare, que portava la terraarrendada, havia de lliurar les rendes a un banc. Timofei Issaevitx, l’amo de la finca, viviad’escriure lletres, instàncies i memorials per als camperols. Quan alguna vegada venia devisita a la nostra casa, s’emportava d’amagat en les mànegues tabac i sucre. I el mateix laseua dona. Aquesta, esguitant saliva, ens contava els seus records de joventut, d’aquellstemps en què vivia rodejada d’esclaves, pianos, sedes i perfums. Dels seus fills, dos escriaven quasi com a analfabets: el més petit, Víctor, estava d’aprenent en el nostre taller.A cinc o sis verstes de la nostra casa, vivia un gran terratinent jueu anomenat M-ski:Aquella era una família fantàstica i mig boja. El vell, Moisès Kharitonovitx, home d’unsseixanta anys, havia estat educat a la manera noble; parlava francès de correguda, sabia tocarel piano i coneixia quelcom de literatura. A penes podia manejar la mà esquerra, però libastava amb la dreta, segons ell, fins per a donar concerts. Les seues ungles abandonadessonaven com a castanyoles sobre les tecles del vell piano. Començava per una polonesad’Oginski, i d’ella es passava imperceptiblement a una rapsòdia de Liszt, per a acabar ambl’Oració d’una verge. I el mateix era en la conversa, saltava constantment d’uns temes aaltres. De sobte, deixava de tocar, se n’anava a l’espill i, si ningú el veia, amb un cigarretencès es cremava la barba per totes les bandes, per a donar-li forma. Fumava incessantment,panteixant i fent gestos de fàstic. Feia com a mínim quinze anys que no canviava paraula ambla seua dona, una vella obesa. Tenia un fill de trenta-cinc anys, anomenat David, quecaminava sempre amb una bena blanca en la cara, i un ull convuls, tot injectat, damunt del’embenat; era un suïcida fracassat. En el servei li digué no sé quina insolència, davant de latropa, a l’oficial, i aquest li pegà. David, li contestà amb una bufetada, se n’anà corrent alquarter i es pegà un tret amb un fusell. La bala li sortí per la galta; per això caminava sempreamb l’embenat blanc. Al soldat l’amenaçava un sever càstig. Però llavors vivia encara elfundador de la dinastia, el vell Khariton, un dèspota ric, influent i mig analfabet, que remenàtota la província fins a assolir que declararen el seu nét incapaç. Declaració, d’altra banda,que potser no estigués molt lluny de la veritat. Des d’aleshores, David caminava pel món ambla galta travessada per una bala i un salconduit d’idiota.30