la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiQuantes vegades, des de la meua expulsió, he hagut de llegir als periòdics parlar idiscórrer sobre la meua “tragèdia” personal! Ací no hi ha tragèdia personal de cap mena. Hiha, senzillament, un canvi d’etapes en la revolució. Un periòdic nord-americà publicà unarticle meu, acompanyant-lo de l’enginyosa observació que l’autor, malgrat tots els revessossoferts, no havia perdut, com l’article demostrava, l’equilibri de la raó. No pot hom deixar deriure davant aqueixa pobra gent per a qui, pel que es veu, la claredat de judici té relació ambun càrrec en el govern i l’equilibri de la raó depèn dels vaivens del dia. Jo no he conegut mai,ni conec, semblant relació de causalitat. A les presons, amb un llibre davant o una ploma a lamà, he viscut hores de goig tan radiants com les que he pogut gaudir en aquells mítingsgrandiosos de la revolució. I quant a la mecànica del poder, sempre em semblà que tenia mésde càrrega inevitable que de satisfacció espiritual. Però, millor serà que sobre açò escoltemparaules molt discretes, dites ja per altres:El dia 26 de gener de 1917, Rosa Luxemburg escrivia a una amiga, des de la presó:“Això de lliurar-se, completament a les misèries de cada dia que passa, és cosa per ami inconcebible i intolerable. Fixa’t, per exemple, amb què freda serenitat es remunta unGoethe per damunt de les coses. I no obstant això, no cregues que no passà per amarguesexperiències: pensa tan sols en la gran Revolució Francesa, que, vista de prop, seguramenttindria tot l’aspecte d’una mascarada sagnantment i perfectament estèril, i en la cadenaininterrompuda de guerres que van des de 1793 a 1815 [...] Jo no et demane que faces poesiescom Goethe, però el seu mode d’abraçar la vida (aquell universalisme d’interessos, aquellaharmonia interior) està a l’abast de qualsevol, encara que només siga en tant que aspiració. I siem dius, potser, que Goethe podia fer-ho perquè no era un lluitador polític, et replicaré queprecisament un lluitador és qui més ha d’esforçar-se a mirar les coses des de dalt, si no volanar de cara a terra a cada pas contra totes les menudeses i misèries [...] sempre que,naturalment, s’hi tracte d’un lluitador de veritat...”Magnífiques paraules! Les llegí per primera vegada no fa molts dies i elles m’han fetcobrar nou afecte i devoció envers la figura de Rosa Luxemburg.En allò que fa a doctrines, caràcter i ideologia, Proudhon, aqueixa espècie deRobinson Crusoe del socialisme, m’és estrany. Però Proudhon era, per naturalesa, unlluitador; era, intel·lectualment, generós; sentia un gran desdeny envers l’opinió públicaoficial i en ell cremava aqueixa flama inextingible de l’afany apressant i universal de saber.Açò li permetia estar per damunt dels vaivens de la vida personal i per damunt de la realitatcircumdant.El dia 26 d’abril de 1852, Proudhon escrivia a un amic des de la presó:“El moviment, indubtablement, no és normal ni segueix una línia recta; però latendència es manté constant. Tot allò que els governs facen, primer uns i després altres, enprofit de la revolució, és cosa que ja no es pot desarrelar; en canvi, allò que contra ellas’intenta, s’evapora com un núvol. Jo gaudisc d’aquest espectacle, cadascun dels quadros delqual sé interpretar; assistisc a aquesta evolució de la vida a l’univers como si des de l’altdescendís sobre mi la seua explicació; el que a altres destrueix, a mi m’exalta, m’enardeix iem conforta; ¿com, doncs, pot vostè pretendre que em lamente de la meua sort, que em queixedels homes i els maleïsca? La sort? Me’n ric! I en allò tocant els homes, són massa necis iestan massa asservits, perquè jo puga retraure’ls res.”A pesar del regust de patetisme eclesiàstic que hi ha en elles, també aquestes sónparaules molt ben dites, i jo les subscric.412