la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskifreqüència, que Stalin, Zinoviev o Kamenev, després d’haver mostrat desacord radical ambmi, es bateren en retirada silenciosament a penes veien que Lenin se solidaritzava amb lameua posició. Siga quin siga el judici que es tinga respecte a aquesta cortesia amb què els“deixebles” renunciaven a mantenir les seues idees pròpies, per a sotmetre’s submisament ales de Lenin, és evident que la tal submissió no garantia, ni de bon tros, que ells, per si sols,saberen arribar, sense Lenin, a conclusions leninistes. En la realitat, les nostres diferències notingueren mai el relleu que cobren en aquest llibre. Aquelles diferències constituïen sempreuna excepció, cosa per la qual resultaven molt més cridaneres. A més, en morir Lenin,aquestes disparitats, engrandides telescòpicament, arribaren a adquirir el caràcter de factorspolítics independents i que res tenien a veure amb les relacions que mantinguérem Lenin i jo.En el capítol corresponent ja exposí detalladament les meues diferències amb Lenin apropòsit de la pau de Brest-Litovsk. Ací em detindré un poc en una altra disparitat de criterisorgida entre nosaltres a finals de l’any 1920 i començaments del 1921, en vigílies del’adopció de la transició a la Nova Política Econòmica, i que mantingué separats els nostrescamps per espai d’uns dos mesos. És indubtable que l’anomenada “discussió” sobre elssindicats entelà per algun temps les nostres relacions. Érem, els dos, massa revolucionaris ipolítics per a poder ni voler separar en absolut allò polític d’allò personal. Aquestesdiscussions oferiren a Stalin i Zinoviev la possibilitat legal, per dir-ho així, de treure a laplaça pública la campanya que atiaven entre bastidors. Utilitzant tots els recursos disponibless’esforçaren per traure-li el major profit possible a aquella conjuntura. Allò fou una menad’assaig per a la croada que, arribat el moment, llençarien contra el “trotskisme”. Aquestefecte, reflex del nostre conflicte, era precisament el que més inquietava Lenin, que posàquant estava de la seua part per tal d’evitar-lo.El contingut polític d’aquella discussió apareix avui fins a tal punt envoltat en fem,que no envege l’historiador de demà que haja d’aprofundir-hi per a arribar al fons.Retroactivament, i ja després de morir Lenin, els epígons descobriren en la meua posiciód’aleshores un “menyspreu envers el camperolat” i fins i tot una certa hostilitat contra laNEP. Aquestes afirmacions havien de servir, en rigor, de base per a tota la campanyaposterior. En realitat, la discussió, en iniciar-se, presentà un caràcter completament invers.Per a demostrar-ho, no tinc altre remei que remuntar-me un poc a fets passats.A la tardor de 1919 el nombre de locomotores fora de servei ascendia al 60%, i tot elmón donava per suposat que el percentatge seria de 75 a la primavera del 1920. En aquestescondicions, no hi havia possibilitat de mantenir un tràfic ferroviari, perquè amb un 25% delocomotores en condicions mitjanes només es podia atendre les necessitats dels mateixosferrocarrils, que s’alimentaven amb combustible de fusta, enormement voluminós.L’enginyer Lomonossov, que fou qui regí de fet durant aquests mesos el departament detransports, exposà al govern, sobre un gràfic, aquella epidèmia de locomotores. I assenyalantel punt matemàtic, en el transcurs de l’any 1920, digué:-En arribar ací, sobrevindrà la mort.-I què creu vostè que ha de fer-se? -li preguntà Lenin.-Jo no crec en els miracles –li contestà l’enginyer-, ni els mateixos bolxevics elspoden fer.327