la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskifalsa. Però amb tot, estava a cent colzes per damunt d’aqueix fatalisme burocràtic i buit ambquè combregaven la majoria dels que avui em combaten des del camp de la InternacionalComunista.L’any 1912, quan ja començava a dibuixar-se clarament una nova línia políticaascensional, intentí veure si aconseguíem reunir una conferència en què estiguerenrepresentades totes les fraccions del partit socialdemòcrata. L’exemple de Rosa Luxemburgdemostra que, en aquell moment, l’esperança de reconstituir la unitat de la socialdemocràciarussa no alenava únicament en mi. Heus aquí el que escrivia Rosa a l’estiu de 1911:“Malgrat tot, encara aconseguirem salvar la unitat del partit, si obliguem les duesparts a què convoquen la conferència conjuntament.”I en les mes d’agost del mateix any, insistia:“L’única manera que hi ha de salvar la unitat és convocar a una reunió general derepresentants enviats de Rússia, perquè els que viuen allí desitgen la pau entre ells, i laconcòrdia, i són els únics que poden fer entrar en raó els galls de brega de l’estranger.”Fins entre els mateixos bolxevics es palesava aleshores un fort corrent dereconciliació, i jo no perdia l’esperança que el mateix Lenin, mogut per ell, acudís a laconferència. Però lluny d’açò, s’oposà amb totes les seues forces a què la fusió es portés aterme. Passat el temps, els fets i el mode com ocorregueren havien de donar-li la raó. Laconferència es reuní a Viena en el mes d’agost de 1912, sense que hi participaren elsbolxevics, i jo haguí d’entrar en un “bloc” purament formal amb els menxevics i alguns grupssolts de dissidents bolxevics. Aquest bloc no tenia la menor base política, perquè em trobavaen desacord amb els menxevics en tots els punts fonamentals. A penes havia acabat laconferència quan la lluita es reprengué en els mateixos termes d’abans. I no passava dia senseque sorgís algun conflicte agut, informat per les dues tendències profundament antagòniquesque s’hi debatien: la de la revolució social i la del reformisme democràtic.El 4 de maig, poc abans de la conferència, Axelrod escrivia:“De la lletra de Trotski he tret la impressió, per a mi dolorosa, que no estàseriosament i resoluda animat del desig d’aliar-se a nosaltres i als nostres amics de Rússia [...]per a entaular la batalla units contra l’enemic comú.”En efecte, jo no abrigava ni podia abrigar la intenció d’unir-me als menxevics per amenar batalla al seu costat contra els bolxevics. Després de la conferència, Martov, en unalletra dirigida a Axelrod, es queixava que Trotski feia ressuscitar de nou “les pitjors manyesde l’individualisme de literats d’un Lenin i un Plekhanov”. La correspondència entre Axelrodi Martov, publicada fa alguns anys, testifica l’autèntic odi que els dos sentien envers mi.Tanmateix l’abisme que ens separava, a mi no m’animaren mai contra ells sentimentsd’aqueixa naturalesa. I encara és avui el dia en què serve un record agraït d’allò que dels dosaprenguí en la meua joventut.Aquest episodi del “bloc” d’agost no falta en cap dels manuals “antitrotskistes” delsepígons. Vol presentar-se el passat als ulls dels catecúmens i analfabets com si el bolxevismehagués sorgit del laboratori de la Història armat i equipat d’un colp. La veritat és que lahistòria de la lluita entre bolxevics i menxevics està esguitada d’incessants aspiracionsd’unió. En tornar a Rússia l’any 1917, Lenin féu encara un últim esforç per a tractar amb els164