la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiprimer lloc. En nom del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, li lliure a vostè lesbanderes, pregant-li que les destine als destacaments que més s’hagen distingit entre elsd’aqueix gloriós Exèrcit Roig, conduït per vostè.“El president del Comitè Executiu de la Internacional Comunista G. Zinoviev.”Documents semblants a aquest m’enviaren també el soviet de Petrograd, els sindicats id’altres organitzacions. Les banderes les lliurí als regiments. Els memorials els guardaren elssecretaris a l’arxiu, d’on, passat prou de temps, desaparegueren, quan ja Zinoviev haviacanviat de to de veu i de tornada.Ara, en passar els anys, fins per al meu propi record és difícil evocar aquella tempestatd’entusiasme que desencadenà la victòria de Petrograd. Amb ella coincidí el començamentd’una sèrie d’èxits que havien d’ésser decisius al front sud. La revolució tornava a aixecar elcap. Als ulls de Lenin, la victòria assolida sobre Iudenitx adquiria força major relleu, ja que ameitat d’octubre ell la tenia per impossible. El buró polític acordà concedir-me lacondecoració de la Bandera Roja per la defensa de Petrograd. Aquest acord em posava en unconflicte. Ho havia pensat molt abans de decidir-me a implantar una condecoraciórevolucionària, tot just quan acabàvem d’abolir les de l’antic règim. Per a mi, allò no podiaésser més que una espècie d’estimulant que coadjuvés a alçar els ànims d’aquells no sesentiren prou apressats per la seua consciència revolucionària del deure. Lenin aprovà el meupensament i fou creada la condecoració de la Bandera Roja. Aquesta distinció honorífica esconcedia, en aquells anys almenys, pels serveis directes de guerra prestats en la línia de foc. Iheus aquí que de sobte em veia jo mateix condecorat. Era evident que no podia rebutjarl’honor sense desqualificar amb això la insígnia que jo mateixa concedia tantes vegades. Noem quedava, doncs, més camí que sotmetre’m a l’acord.En relació amb açò recorde un altre episodi que, fins passats alguns anys, no arribí acomprendre en la seua vertadera significació. Al final d’aquella sessió del buró polític,Kamenev proposà, no sense fer mostres d’una certa perplexitat, que es condecorés tambéStalin.-I per què? -preguntà, amb to de sincera indignació, Kalinin-. Condecorar Stalin? Perquè? No arribe a comprendre-ho!El tranquil·litzaren amb no sé quina broma, i es prengué l’acord que Kamenevproposava. Durant el descans, Bukharin vingué corrent a on estava Kalinin i li digué:-Que no t’adonaràs mai? La idea ha sortit d’Ílitx, perquè sap que Stalin no pot viure sili falta quelcom que els altres tinguen. No ho perdonaria.Lenin tenia perfecta raó, i jo, en el meu interior, li la donava.M’imposaren la condecoració, enmig d’un ambient de la major solemnitat, en el GranTeatre, on acudí a informar sobre la situació de la guerra davant les institucions dirigents delsoviet, allí reunides. Quan, al final de la sessió, el president esmentà el nom d’Stalin, intentíaplaudir, però només em seguiren dues o tres mans un tant vacil·lants. Per la sala travessà unaire fred d’indiferència, que havia d’ésser doblement sensible després de les ovacions quel’havien precedit. Stalin, sempre astut, s’havia guardat molt bé d’acudir al teatre.307