la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiRaymond Poincaré. Aquella França d’abans de la guerra, amb la seua població cada vegadamés minvada i les formes conservadores de la seua economia i la seua cultura, semblava aaquest socialista l’únic país de vitalitat i de progrés, la nació escollida i alliberadora que ennomés tocar altres pobles els despertava a la vida espiritual. El seu socialisme era patrioter, iel seu patrioterisme messiànic. Jules Guesde, el cabdill de l’ala marxista, que s’havia esgotatlluitant llargs anys contra els fetitxes de la democràcia, només trobà forces per a anar a posarla seua autoritat moral immaculada als peus de l’“altar” de la defensa nacional. Allò era unvertader aldarull. Marcel Sembat, autor del llibre titulat Porteu un rei o sinó la pau!, foucol·lega de Guesde al gabinet de... Briand! La “direcció” del partit anà a parar per alguntemps a mans de Renaudel. Algú havia d’ocupar, al capdavall, la vacant de Jaurès. Amb moltd’esforç, aconseguia imitar un poc els gestos i la veu tonants del cabdill assassinat. Longuetseguia les empremtes de Renaudel, encara que amb una certa perplexitat, que volia fer passarper tendència esquerrana. Amb la seua conducta, ens feia entendre que a Marx no podia ferse-liresponsable dels seus néts. El sindicalisme oficial, representat per Jouhaux, secretarigeneral de la C.G.T., havia empal·lidit en vint-i-quatre hores. Els mateixos que havien“negat” l’estat en els temps de pau, ficaven els genolls en terra davant ell, en esclatar laguerra. Aquell clown revolucionari dit Hervé, l’antimilitarista furibund d’ahir, ens mostravaara el seu revers, i, encara que convertit en patrioter furibund, continuava essent el mateixclown complagut de si mateix. I com si volgués burlar-se dels seus ideals d’ahir, servava alseu periòdic el títol de La Guerre Sociale. Tot allò semblava una luctuosa mascarada, uncarnestoltes fúnebre. No era estrany que hom pensés: no, nosaltres estem fets d’una matèriamés sòlida; els esdeveniments no ens han atropellat; hem previst moltes coses que hanocorregut, prediem quelcom del que ha de succeir i no estem de braços plegats. Quantesvegades no premérem els punys veient aquells Renaudel, Hervé i la resta de gent quepretenien confraternitzar des de lluny amb Carles Liebknecht! Els elements d’oposició quecaminaven dispersos pel partit i les organitzacions sindicals no donaven a penes senyals devida.La figura més interessant que em trobí a París entre els emigrats russos fou, sensdubte, Martov, cabdill dels menxevics, un dels caps més intel·ligents que he conegut. Ladesgràcia d’aquest home era que el destí l’havia fet polític en una època revolucionària, sensehaver-lo equipat amb la força de voluntat indispensable. En l’economia espiritual de Martovno regnava l’equilibri, i açò es revelava tràgicament sempre que havia d’enfrontar-se ambalgun gran esdeveniment. Poguí observar-lo en tres moments històrics: en 1905, en 1914 i en1917. La primera reacció que provocaven en ell les coses era, quasi sempre, revolucionària.Però abans que tingués temps per a portar-la al paper, començaven a acaçar-lo per tot arreuels dubtes. En el seu esperit, ric, elàstic i variat, faltava el nervi de la voluntat. En les lletresque escrivia a Axelrod en 1905, en el moment culminant de la primera revolució russa,Martov s’hi lamentava amargament que no encertava a concentrar les seues idees. I quanpogué concentrar-les, ja havia sobrevingut la reacció. En esclatar la guerra, es lamentavanovament, dient que els successos ocorreguts li havien fet perdre quasi la raó. Finalment en1917, després de fer un viratge insegur cap a l’esquerra, lliura la direcció de la seua fracció ados homes com Tseretelli i Dan, el primer dels quals no li arribava ni als genolls, en allòtocant a intel·ligència, i l’altre, ni en això ni en res.El 14 d’octubre de 1914, Martov escrivia a Axelrod el següent:“Abans que amb Plekhanov, podíem aliar-nos potser amb Lenin, que, segons indiquentotes les aparences, es disposa a entaular batalla contra l’oportunisme dins de laInternacional.”177