la meua autobiografia

La meua vidaLev Trotskiés coneguda l’autoritat del camarada Trotski [digué Zinoviev el dia 15 de desembre (1923),en una assemblea del partit, celebrada en Petrograd] como ho són també els seus mèrits.Entre nosaltres, açò no cal proclamar-ho, perquè tots els coneguem. Però no per això lesfaltes deixen d’ésser faltes. Jo, sempre que n’he comès algunes, he estat amonestat duramentpel partit...” I d’ací endavant, sempre en el mateix to de covard acusació, que fou durantalgun temps el diapasó dels conjurats. La seua veu no cobrà un to de franquesa fins que notemptejaren totes les possibilitats i comprengueren que tenien les posicions conqueridesNasqué tota una indústria, consistent en la fabricació de prestigis artificialmentimprovisats, en la invenció de biografies fantàstiques, en una campanya de propaganda decabdillisme: serveis tots executats per encàrrec. Una branca d’aqueixa indústria es consagrà,especialment, a la qüestió de les presidències d’honor. Des d’octubre, seguia com a pràcticausual la d’elegir Lenin i Trotski per a la presidència d’honor de les infinites assemblees quese celebraven. L’aparellament d’aquests dos noms passà a formar part del llenguatge usual,dels articles de periòdic, de les poesies, de les cançons populars. No hi havia altre remei quedesarticular aquella parella de noms, encara que fos per la força, per a poder enfrontar-losl’un a l’altre. Al primer, s’introduí la norma d’elegir tots els vocals del buró polític per a lespresidències d’honor. Després, els foren posant ja per ordre alfabètic. Més tard, l’ordrealfabètic es trastornà per a establir una nova jerarquia de cabdillatge, passant a primer lloc elnom de Zinoviev. L’exemple vingué de Petrograd. Al poc, començaren a compondre’spresidències d’honor de les que s’havia eliminat el meu nom. En arribar aquesta supressió aconeixement de l’assemblea, ressonaven protestes sorolloses. Moltes vegades, el president esveia obligat a disculpar la mutilació dient que es tractava d’un oblit. Els periòdics no endeien, naturalment, res. De seguida començà a ressaltar al capdavant el nom d’Stalin. En elscasos en què el president no assolia imposar el que se li ordenava, s’encarregava de corregirlola notícia que es publicava en els periòdics. Una persona feia carrera o perdia la quetingués, segons que el seu nom figurés o no al quadro d’honor de la presidència. I aquestatasca, obstinada i sistemàtica més que cap altra, pretenia justificar-se parlant de la necessitatde combatre el “culte al cabdillisme”. En la conferència de Moscou de l’any 1924,Preobrazenski llençà als epígons aquestes paraules: “Sí, també nosaltres som contraris al“culte al cabdillisme”, però ens oposem que se substituïsca el culte a un cabdill pel culte aaltres de menor quantia.”“Aquells foren dies terribles [conta la meua muller en el seu diari]; dies en què L. D.hagué de lluitar durament contra els vocals del buró polític. Era ell sol, i malalt, a lluitarcontra tots. A causa de la seua malaltia, les sessions se celebraven en el nostre domicili.Asseguda a l’alcova del costat, l’escoltava parlar. Parlava amb tot el seu ésser, i semblava, perla passió i la “sang” amb què parlava, com si amb cada un d’aquells discursos donés una partde les seues forces. I després, venien les rèpliques fredes i inerts dels altres. Ja estava totconvingut per endavant, per a què excitar-se? En acabar aquelles sessions, a L. D. li pujavabruscament la temperatura, i havia de sortir del despatx amerat de suor fins als ossos, acanviar-se de roba i enllitar-se. Calia posar a eixugar la roba interior i el vestit, que estavacom si sortís d’un riu. Les sessions se celebraven amb gran freqüència a l’habitació de L. D.,on estava aquella estora vella i descolorida amb la que jo somiava totes les nits com si fos unapantera vivent; les sessions celebrades durant el dia, esdevenien a la nit terribles malsons.Així fou la primera etapa de la lluita, fins que el combat sortí a la llum pública...”Els secrets d’aquesta etapa es descobriren més tard, pels mateixos que havien portat laconspiració, en sobrevenir la ruptura de Zinoviev i Kamenev amb Stalin. Era, una conspiracióen tota regla. S’organitzà un buró polític secret de “set caps”, integrat per tots els vocals delburó oficial menys jo. Per a substituir-me a mi, hagueren de recórrer a Kubytxev, actual355