la meua autobiografia

La meua vidaLev TrotskiObriren la porta i entraren a l’habitació, tots excitats i confusos. En veure que L. D.estava en sabatilles, els agents li cercaren les botes i li les calçaren. Després, anaren a cercarl’abric i la gorra de pell i els hi posaren també. L. D. es negava a fer un pas. En vista d’açò,l’agafaren a plec de braç i se se’l portaren. Jo em llencí damunt, a corre-cuita, l’abric de pells,i em calcí les sobrebotes. Baixàrem a la carrera. En sortir escoltí darrere de mi un portada.Darrere de la porta s’escoltava soroll. Cridí a crits als agents que portaven a L. D. per lesescales avall i els maní que deixaren sortir els xics. El major havia d’acompanyar-nos a ladeportació. S’obre la porta i surten els xics, i amb ells, Beloborodova, Ioffe i les dues amiguesque havien anat a visitar-nos. Tots es colaren per la porta entreoberta. Sergioska tirà mà alsseus trucs d’esportista. En baixar per l’escala, Liova anà trucant totes les portes i cridant:-Que es porten el camarada Trotski!Per les portes i pel buit de l’escala s’aguaiten una sèrie de cares espantades. Enaquesta casa no viuen més que alts funcionaris soviètics. L’automòbil va abarrotat. Les camesde Sergioska no troben lloc on acomodar-se. Beloborodova ens acompanya. Creuem elscarrers de Moscou. Sergioska va descobert. Amb les presses, no li ha donat temps a agafar lagorra; tot el món està sense esclops i sense guants. No portem una sola maleta; ni tan sols unmaletí de mà. L’auto no es dirigeix a l’estació de Kazan, sinó que pren una direcció distinta,camí de l’estació de Iaroslavia, com comprenguérem aviat. Sergioska, intenta saltar del’automòbil per a anar a donar avís a la nostra nora que se’ns emporten. Però els agentsl’agafen fortament de la mà i es giren vers L. D., pregant-li que el persuadisca a no sortir delcotxe. Arribem a l’estació, que està completament deserta. Els agents treuen L. D. del’automòbil al braç, com abans l’havien tret de casa. Liova crida els pocs obrers ferroviarisque hi ha per allí:Camarades, mireu com es porten el camarada Trotski!Un agent, del GPU, que en altres temps acompanyà diverses vegades L. D. anant decaça, agafa Liova pel coll, cridant:“Calla, mocós! Mira aquesta mena de pistola” Li diu amb insolència.Sergioska li contesta amb una bufetada d’esportista.Estem ja al departament del vagó. A les finestretes i a les portes munten guàrdiadiversos sentinelles. Els altres departaments del vagó van plens d’agents del GPU. On ensporten? No ho sabem. Anem sense cap equipament. La locomotora es posa en marxa,arrossegant el nostre vagó, a què es redueix tot el tren. Són les dos de la vesprada. Esbrinemque ens porten, fent un volta, a una petita estació, on engegaran el nostre cotxe al tren correuque fa el recorregut de Moscou, sortint de l’estació de Kazan, fins a Taxkent. Cap a les cincens acomiadem de Sergioska i de Beloborodova, que es tornen a Moscou al tren descendent.Seguim viatge. Jo anava tremolant de fred. L. D. anava de bon humor, quasi alegre.La situació s’havia aclarit. L’atmosfera era tranquil·la. L’escorta es comportava amb polidesai cortesia. Ens comunicaren que l’equipatge arribaria en el pròxim tren i que ens encalçaria enFrunze (l’última estació del ferrocarril), és a dir, al novè dia de viatge. Anàvem sense roba isense llibres. Sermux i Posnanski havien classificat atentament i amorosa els llibres, separantatentament els destinats al viatge i els que havien de servir-nos per als primers dies desprésd’arribar al punt de destí. Sermux, que coneix bé els hàbits i els gustos de L. D., haviaempaquetat gelosament els materials d’escriure. Aquest col·laborador acompanyà L. D. com ataquígraf i secretari en molts dels seus viatges, durant els anys de la revolució. En els viatges,L. D. treballava amb energia redoblada, aprofitant la circumstància de veure’s lliure de visitesi telefonades, assistit principalment, primer per Glasmann i més tard per Sermux. De sobte,383